Un 'dahltabaix'
Aquests dies s’ha fet pública la decisió de l’editorial Puffin Books, segell de literatura infantil del grup Penguin, i de l’empresa propietària dels drets d’autor de Roald Dahl de reeditar les obres de l’escriptor de Matilda o Les bruixes amb nombrosos canvis a favor d’un suposat llenguatge políticament correcte, per “adaptar-les als nous temps”. Aquestes modificacions van des d’aspectes mínims però sensibles, com els canvis d’alguns adjectius (com “gras”, “grassa” i “fofa” per “enorme” i “desagradable”, o bé “lletja” per “bestiota”), fins a l’eliminació i l’afegit de fragments i puntualitzacions: així, quan a Les bruixes l’autor gal·lès descriu l’aspecte de les malèfiques assistents a la convenció de fetilleres, ara també hi apareixerà un aclariment sobre la calvície, on s’especifica que hi ha molts motius pels quals un home o una dona poden ser caps pelats i que això no implica necessàriament res dolent.
La polèmica, idò, està servida. D’una banda, l’empresa gestora dels drets d’autor de Dahl, la Roald Dahl Story Company, ara pertanyent a Netflix, defensa que els canvis s’han decidit al llarg d’un procés participatiu en què han fet part infants sensibles a temes com el pes, el gènere, la raça o la salut mental, i també l’entitat Inclusive Minds, que fa feina pel caràcter inclusiu de la literatura infantil i juvenil. D’altra banda, i com és natural, bona part dels lectors actuals i antics de Dahl s’han posat les mans al cap davant aquesta intervenció en l’obra d’un escriptor que s’ha guanyat un lloc preeminent en l’imaginari col·lectiu.
No sé fins a quin punt és inaudita, una intervenció en aquesta línia: tots hem llegit, de petits, adaptacions de grans clàssics d’altres èpoques i no ens hem escandalitzat perquè s’hi haguessin fet modificacions que ens els apropassin als nostres temps. El que sobta, segurament, és la proximitat de l’aparició d’aquestes obres amb el moment en què es decideix modificar-les; també el motiu. Revisar Dahl d’aquesta manera suposa una traïció profunda a un dels puntals de la seva obra: el foment de l’esperit crític. És que el lector actual, tengui l’edat que tengui, no disposa de les eines que l’ajudarien a situar una obra en el seu context? I no podria servir, de fet, aquest suposat descompassament entre els valors d’una obra i els dels temps en què es llegeix, per parlar de l’evolució que s’ha viscut? Quin espai es deixa, aleshores, per al posicionament del lector?
Més enllà d’aquesta qüestió, de caire més ètic, també impressiona veure com els drets morals d’un autor poden trontollar en el moment que aquest deixa de tenir-hi poder de decisió. Un cas com aquest ens mostra una vegada més la posició de vulnerabilitat en què ens trobam els escriptors fins i tot quan ja no hi som, a mercè de les mans en què hagi recaigut la gestió dels nostres drets.
Reescriure l’obra de Roald Dahl és, malauradament, legal i lícit. El que no tenc tan clar és que sigui ètic fer-ho en un autor que, a més d’entretenir d’una manera deliciosa, va erigir una obra el principal objectiu de la qual era fer pensar el lector.
