No són temps amables, quan la realitat sembla alinear-se amb els escenaris més distòpics de la ciència-ficció. Mons inhabitables on reproduïm els pitjors episodis de la història de la humanitat, amb genocidis i persecució de determinats grups racials inclosos. Sempre fa falta culpar algú de les coses que ens passen i que no ens agraden, i sempre serà més fàcil culpar els immigrants que els multimilionaris, perquè els darrers tenen el poder econòmic, de la propaganda i de la compra de voluntats, que no és poca cosa.
En aquest context, s’ha normalitzat allò que Mauro Entrialgo anomena el ‘malisme’ en el seu darrer llibre, publicat a Capitan Swing: posar gent dolenta a dir coses fins fa molt poc del tot reprovables, com ara qüestionar consensos socials tan bàsics com el respecte als drets humans… L’ostentació del mal com a propaganda política. Per contra, aquells que mantenim una posició no ja d’esquerres, sinó senzillament humanista; o defensam el diàleg com la via per encarar els conflictes; o la necessitat d’actuar contra el canvi climàtic, … som ‘bonistes’, l’equivalent a una posició tan innocent com inútil, d’acord amb el codi ètic dels ‘malistes’.
És un context així el que explica la persecució de la comunitat llatina a Los Angeles, presa pel pseudoexèrcit de Trump. I també els atacs racistes de Torre Pacheco, amb els ultres de Vox atiant el foc de la persecució dels immigrants arreu, especialment els magribins, encara que aquests siguin els que mantenen la intensa activitat agrícola del poble. Ben igual que a sa Pobla i a altres municipis mallorquins on resta algun redol d’activitat primària. La mateixa setmana que això passava, la presidenta Prohens fulminava Catalina Cirer –la darrera democristiana del PP balear i l’única del seu partit a defensar els drets humans al Parlament davant els exabruptes dels ultres– i posava un policia nacional al capdavant de la Direcció General d’Immigració. Un senyor que igual et defensa que una organització paramilitar que fa negoci de manera il·legal com és Desokupa imparteixi cursos de formació a policies, que diu que la majoria de les persones que migren són delinqüents… Ja ens podem imaginar quina política farà, el personatge.
Amb els episodis d’aquests dies hi ha un bot substancial amb relació al que va passar fa just vint-i-cinc anys a El Ejido, a la província d’Almeria. Llavors, com ara, es va fer servir qualsevol excusa per iniciar una vertadera cacera contra la població magribina, que ja en aquells moments representava un terç de la població del municipi almerienc. Una massa violenta es va dedicar a perseguir (encara no s’ha aclarit com varen aparèixer casualment centenars de bats de beisbol en aquell poble) a tota persona amb un to de pell “no blanca”, com també a les persones, ONG i partits que defensaven els drets humans, o simplement una mica de seny. Les dones de Torre Pacheco amb parella magribina també han estat ara estigmatitzades i amenaçades. Hi ha dues grans diferències entre aquests episodis: la primera, que els ultres que llavors varen atiar la violència racista eren pocs i s’amagaven; ara, en canvi, són un partit que cogoverna a les Balears i a altres comunitats, i que s’ha infiltrat de manera preocupant en les forces de seguretat i sindicats. La segona, la viralitat de l’odi facilitada per unes xarxes socials amb cada vegada menys regulació de continguts, perquè els seus amos també són uns feixistes. De fet, al cap d’uns dies, i encara que no se n’hagi parlat tant, uns altres ultres varen calar foc a una mesquita a Piera (Barcelona) abans de la seva inauguració.
Tot plegat situa la convivència, un dels béns més preuats de qualsevol societat, en una situació molt fràgil. L’únic consol és que malgrat que aquest ‘malisme’ ho impregna tot, en realitat quan surts al carrer res no és tan dramàtic com ens ho pinten a les xarxes, els mitjans i els ultres. Dit d’una altra manera: convivim (i molts sobreviuen) malgrat l’esforç d’alguns polítics irresponsables per enfrontar-nos i la inexistència històrica d’una política d’integració adreçada a tothom: a les persones nouvingudes perquè coneguin i valorin la societat de referència a la qual han vengut a viure, inclosa la llengua que aquí es parla; però també a les persones que ja hi érem, perquè tots hem d’aprendre a viure i conviure en una societat cada cop més diversa i plural.
Seria interessant trobar punts d’unió entre residents, independent d’on hàgim nascut, per defensar-nos d’aquells que alimenten i se’n beneficien, dels malestars socials diversos, començant per l’habitatge. Fins i tot d’això n’hi ha que també culpen els migrants, encara que aquests hagin de pagar 600 euros per una trista habitació per aixoplugar-hi tota la família, o que tu, lector, t’hi hagis de deixar gairebé tot el sou per pagar un pis de dues habitacions a algun rendista espavilat. I és que ja ho diu aquell vell refrany: mentre el savi assenyalava la lluna, els ximples just miraven el dit. I així continuam.
