Cuques a la llengua

Prou sabeu que les bestioles es fiquen pertot arreu, fins i tot cap dins la llengua. Com qualsevol altra, la nostra ―sí, sí: el català, de Salses a Guardamar― les acull i les fa servir per xerrar de tot. Encara que hi hagi males vespes entossudides a proclamar que no és una llengua suficientment viva o que no s'empra a bastament, que insisteixen a dir que és una llengua petita com una puça, les llengües de l'univers en general, no solament les humanes (i el català amb totes les seves varietats), són una de les grans riqueses d'aquesta existència estranya, absurda i meravellosa.

A l'estiu, quan tota cuca viu però la calor dificulta el moviment, ens podem embadalir amb les mosquetes de la fruita. Apareixen un bon dia, del no-res i, dionisíaques com aquell qui més, cohabiten a les nostres cuines i rebosts, on xuclen les dolçors dels melicotons i les prunes i les figues, s'aparellen i es reprodueixen, mentre becam plàcidament, sense emetre cap so que puguem sentir. Tan simples com semblen, les drosòfiles han estat claus per a desxifrar la pedra Rosetta de la genètica ―gràcies a l'estudi que en feren, entre d'altres, Lilian i Thomas Morgan, avui els metges entenen el codi genètic dels humans.

Fins a la mosca collonera de Pablo Casado, amb tot el seu eixam. Mosques de la merda que volten i volten en cercles la mateixa tifa, fins que de tan desfeta i remenada, hi detecten alguna llavoreta de mal pair i zum!, sant tornem-hi a escampar la cantarella pudent que diu que el català no té tants drets com el castellà i que el català de cadascuna de les Illes Balears encara en té manco. Mosques que tenen un cervell de mosquit i, el que encara és pitjor, una memòria de moscard.

 Per desgràcia, això és més vell que l'any de la picor...

Si les dretes de l'imperialisme lingüístic són com tàvecs, les dretes catalanistes se'l passen fent el borinot. Unes i altres, per despistar-nos, salten com llagostes d'una bajanada a una altra, evadint les qüestions importants. Polítics reverenciant uns empresaris i banquers i hotelers, que són més vells que l'arna, uns murris també més vius que l'arna, que sempre ens la saben fotre. I que, quan els convé, d'una puça en fan un cavall.

Poll-poll, puça-puça...

I les esquerres, mosquetes mortes, badoques: tota la legislatura matant l'aranya. Em fan pujar aquella mosca al nas fins a estar ben mosca. Són riques com un grill. Vull dir que es vesteixen de vint-i-un botó i amollen la seva cantarella com si es disposessin a canviar el món, i després s'espanten d'una mosca; com passà a la presidenta Armengol aquell dia que s'afegí al seu incansable i irritant brr-zim-zzz-zim, abandonant la llengua pròpia i les seves obligacions. Els catalanoparlants tenim les formigues en es cap des tió. Cal que els traguem la puça de l'orella, als governants: han de plantar cara a aquestes agressions que, si no, nosaltres, de tant patir per dintre i a sota terra, un bon dia, tornarem a sortir al carrer i rebentarem com cigales (la qual cosa, malauradament, ja sabem com acaba).

Els treballadors venga treballar i estalviar com formigues, venga acatar normes i excepcions; i, mentrestant, aquest estol de llagostes amb la vida solucionada, venga afegir polèmiques i tribulacions que ens posen de mala lluna, ens enfronten, i ens fan anar a pas de formiga pel camí de les coses veritablement importants. Veïnats meus! Tant se me'n dona si parleu castellà, àrab o xinès, o si parleu català però us n'anireu a la tomba amb els cucs assegurant que parleu un idioma diferent que es diu mallorquí (és la darrera puça que em pica): obriu els ulls i adoneu-vos que aquest eixam ultradretà són una colla de males cuques!

Hem permès que la primavera ―enèrgica i batallaire― deixés passar l'estiu, que ens aixafa de nou amb el pes del turisme i dels paràsits que se'n deriven; ja no és temps de fer el papallona, de flor en flor sense acabar de decidir quina olor (o quin color, o quins valors o quin futur) ens agrada més. L'esperança d'una metamorfosi, i que les papallones se'ns posin a ballar a l'estómac, és ben minsa. Tanmateix, s'ha demostrat que la superheroica supervivència de les cuques, a les quals s'atribuïa la capacitat de resistir fins la radioactivitat, és un mite inventat pels humans. Els blatodeus són molt sensibles al so: ves a saber si la sonoritat d'alguna llengua en particular no les arruixaria... Els qui som un cap de grills, tot el dia imaginant utopies, distopies i rondalles, continuem xerrant i cantant en català (perquè el so també és una marca per reconèixer-nos i reconèixer els altres), i covem amb esment les eruguetes delicades que han de tornar papallones. No hi ha gaires opcions més: o fem com aranyes de forat i ens desentenem de tot, o assumim que l'esquerra ens ha de menester per treure la cuca ultradretana del forat amb les nostres mans. 

Laia Malo és poeta, traductora i músic