La cultura sense xarxa: el Consell de Mallorca oblida barris i pobles
Les polítiques culturals del Consell de Mallorca s’han caracteritzat darrerament per un clar centralisme. La major part de les actuacions tenen lloc als espais culturals i religiosos de Palma –concretament el triangle traçat entre la Misericòrdia, el convent de Santa Magdalena i el teatre Principal–, mentre els barris de Ciutat i municipis de l’illa es veuen desatesos.
Aquesta concentració contradiu l’objectiu teòric de fer arribar la cultura a tots els racons de Mallorca. De fet, els mateixos centres de creació artística han hagut de reclamar recentment que ells són una peça clau per descentralitzar l’accés a la cultura i promoure una societat més cohesionada i plural, arrelant l’oferta cultural diversificada al territori. No obstant això, l’acció del Consell sembla ignorar aquest potencial, reforçant un model on Palma capital –centre històric, clar està– acapara tots els recursos culturals.
El govern insular PP-Vox ha justificat els canvis en la gestió cultural argumentant que vol donar més autonomia als ajuntaments. La consellera insular de Cultura, Antònia Roca (PP), va assegurar en una trobada amb regidors municipals “hay más dinero, más libertad y menos burocracia” en les noves subvencions. En realitat, els imports no són substancialment més alts que l’anterior legislatura i s’han creat dues grans línies d’ajuda perquè cada consistori tingui llibertat per destinar els doblers allà on trobi oportú, en lloc d’haver d'ajustar-se a partides finalistes com abans. Segons Roca, l’objectiu és facilitar la inversió en cultura arreu de l’illa i arribar fins als pobles més petits: abans els municipis grans copaven bona part dels ajuts i els pobles menuts en quedaven exclosos pel sistema competitiu i la burocràcia, segons ella.
A primera vista, aquesta política de “més llibertat, menys tràmits” sembla atractiva per als ajuntaments. En realitat, però, la llibertat promesa està amagant una manca de direcció i visió cultural. El nou sistema elimina les convocatòries competitives i qualsevol avaluació qualitativa de projectes i es limita a comprovar requisits administratius i a redistribuir el pressupost de manera automàtica entre tots els que compleixin la paperassa. És a dir, totes les sol·licituds que compleixin els requisits reben ajuda (fins a esgotar els fons), independentment de la qualitat o l’interès de les iniciatives. Aquest enfocament suposa un gir dràstic respecte d’anteriors models on es prioritzaven criteris tècnics i artístics, i ha disparat les alarmes entre professionals i entitats culturals.
La renúncia a planificar una xarxa cultural cohesionada a escala insular ha fet que el sector cultural alerti que el nou model de subvencions empobreix la política cultural insular, ja que penalitza la trajectòria i la qualitat dels projectes i fa impossible impulsar iniciatives transformadores de llarg recorregut. L’agrupació Xarxa de Centres de Creació de les Illes Balears (RESIB) –que representa un gran nombre d’espais culturals– ja ha expressat el seu profund malestar amb aquesta fórmula, purament burocràtica i sense visió estratègica. Recorden que just en un moment en què el sector cultural s’ha diversificat i consolidat, l’administració insular redueix el suport públic i ignora l’impacte real i el teixit professional que sustenta la cultura local.
Els efectes d’aquesta política es deixen sentir especialment en els municipis petits i en els projectes de base. Sense una coordinació insular ni criteris qualitatius, cada ajuntament quedarà limitat en les seves possibilitats de creixement en activitats, posant en risc la coherència i l’equilibri de l’oferta cultural a tota l’illa. El que es perd és la possibilitat de crear una veritable xarxa cultural: circuits d’espectacles itinerants, programes educatius compartits, sinergies entre pobles i centres de creació... Es corre el perill d’una dispersió de recursos en actuacions esporàdiques sense continuïtat ni objectius comuns.
La política cultural del Consell s’emmarca dins el discurs més ampli del PP sobre la ‘llibertat’. Intenten emular la presidenta Isabel Díaz Ayuso que enarbora constantment la bandera de l’individualisme, però les seves polítiques han implicat retallades o manca de suport a serveis públics culturals (museus, universitats...) mentre es prioritzaven altres despeses ideològiques com els toros. Brandar la ‘llibertat’ en abstracte i en minúscula serveix per ocultar la falta de compromís amb allò públic. En el cas de Mallorca, s’estaria apel·lant a la llibertat de tots els agents per decidir en cultura, però el resultat és la inhibició del Consell en la vertebració d’una oferta cultural digna i accessible per a tothom. Tot plegat amaga inacció i manca de model. O millor dit, sí que en tenen de model: atacar constantment la cultura i la llengua pròpies de Mallorca.
Quan es renuncia a orientar les polítiques, el resultat és una Mallorca culturalment desigual, on cadascú fa el que pot amb els recursos assignats però sense estratègia global. Un desinterès per construir estructures sòlides i una voluntat oculta de deixar la cultura en mans del mercat o de la voluntat política variable de cada consistori. En aquesta línia, els socialistes de Mallorca instam el Consell a recuperar iniciatives que vertebrin una xarxa cultural insular: programes que arribin als barris i pobles, suport a esdeveniments de proximitat, col·laboració amb artistes emergents i equipaments locals, etc. Es tracta de garantir que la cultura arribi a tothom amb criteris de qualitat i equitat. La planificació cultural ha d’evitar tant el centralisme palmesà com la descoordinació total entre municipis. Només així es podrà assegurar una oferta cultural rica, diversa i arrelada a tot el territori insular.
