TRIBUNA OBERTA

La culpa deu ser del txa-txa-txa

Fa més de trenta anys que estic de servei en l’educació, però des d’en fa cinc no atur de quedar perplexa davant dels girs que fan la política i la societat en general.

Ho pensava quan vaig optar per fer feina com a mestra i encara ara, malgrat que a algú li sàpiga greu, continuu pensant el mateix: vull ser-ho perquè vaig patir el franquisme, una educació que sí que adoctrinava. D’aquesta manera, vaig decidir que, si optava per dedicar-me a l’educació, tenia clar què no havia de fer.

Vaig accedir a la docència i els canvis me’ls menj any sí i any també. L’excepció va ser que almanco entràvem en el món nou de la pedagogia activa i que teníem moltes ganes de canviar-ho tot o, com a mínim, prou.

Mentre es materialitzaven els canvis a les aules, vaig viure de primera mà l’entrada dels nins i les nines de tres anys a les escoles, amb els vàters als quals no arribaven. Alhora, canviàvem les classes pels racons a l’aula. Els mestres ja granats miraven amb por i escepticisme les noves maneres que venien. La democràcia entrava dins l’aula, el debat, la col·laboració i una educació amb una cultura arrelada a la realitat del lloc on vivíem.

Ara, després d’anys de lluita, hem aconseguit, a poc a poc, que allò diferent sigui normal, de cop i volta –amb el parèntesi del nostre TIL, que ens va mostrar com de tosca pot ser la política en mans d’alguns governants–, arran de la voluntat de decidir de Catalunya, d’uns fets totalment esperpèntics per la inoperància –un altre pic– i de la incapacitat dels polítics d’arreglar els problemes polítics dins el camp que pertoca: la política.

Cerquen un culpable i, com succeeix darrerament a les Illes, la culpa la tenen els docents, que adoctrinem. Hauríem de definir –com em diu una companya– què vol dir adoctrinar. No pens definir la paraula, no val la pena; els docents no hem de defensar-nos de res, la nostra feina ho avala; els alumnes, que cada any passen per les nostres mans, són els nostres avaladors. Quan s’acaba el curs i els miram als ulls, sempre intentam el mateix: que cada dia sigui millor persona, que sigui conseqüent amb els seus actes, que no perdi mai l’esperit de lluita per allò que ell consideri just, que mantingui l’esperit crític, respectant l’altre, i que deixi el món millor de com l’ha trobat. I, això, els docents ho feim, amb un somriure, cada dia, els 365 dies de l’any, perquè si no estam a classe, estam pensant o formant-nos per ser cada dia millors professionals i poder arribar a cada un dels nostres alumnes.

Així que, davant notícies com les d’aquests dies, la meva resposta és: “Senyors i senyores diputats del Parlament, posin-se a treballar perquè tinguem una educació de qualitat, augmentin la inversió en educació i consensuïn una llei educativa pactada amb tots els agents, en comptes de cercar na Maria per la cuina o donar-ne la culpa al txa-txa-txa.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF