De la crònica de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a La Publicidad (29-V-1920). Feia un mes el director Romà Jori l’havia enviat a París de corresponsal per escriure sobre la França de la primera postguerra mundial. Va ser un inici professional abrupte. Un lector va advertir que el jove periodista plagiava. El van acomiadar el juliol del 1920 (després readmès).
A París, com a totes les grans ciutats del món, hi ha una nombrosa colònia russa. Les colònies russes d’estudiants, masculins i femenins, acollides sota els porxos de les grans universitats, van tenir el seu prestigi abans de la guerra, un prestigi sentimental, de fulletó, revolucionari i, sobretot, un prestigi de pobresa. L’estudiant rus era una barreja no gaire clara de poeta romàntic, de doctor en medicina, positivista, d’incendiari i de sant. Barrejats amb els estudiants, hi vivien els professionals de l’aventura, els bohemis impenitents i refractaris, gent absurda, pintoresca, insubornable i bona, que, gallòfols com eren, se la campaven per on podien. [...] Tots els moviments de l’art i de la literatura d’avançada, els de París, els de Munic i Nova York, els de les grans ciutats suïsses, tenen un primer solatge moscovita i es mantenen gràcies a unes bases admiratives que els russos faciliten incondicionalment i sense cap interès. Picasso és l’home que coneix més russos del món. El cubisme, el futurisme i l’expressionisme dels artistes alemanys d’avui té un fons eslau. El dadaisme de París, Zuric i Praga és alimentat per uns russos obscurs, sobre l’esquema dels quals actuen Picabia i el jueu romà Tristan Tzara. El futurisme italià, el de debò, el nucli que feia tanta forrolla a les tavernes de Florència, segons el que m’ha explicat el pintor E. C. Ricart, que hi ha viscut, aplegava i aplega al seu voltant tot un seguici moscovita nombrós i incondicional. [...] Un dia, davant d’una posta de sol interminable i dolçament vermellosa de París, vaig fer amistat, en el cementiri de Montmartre, amb un rus que em va dir que per a ser revolucionari s’ha de viure malament, s’ha de patir gana, desprendre 45 cèntims al dia, comptant-ho tot, que és el que despenien els estudiants russos expatriats o perseguits. [...] Quan em diuen que França farà la revolució, jo -deia l’amic rus-, m’hi faig un tip de riure. Aquí, el fre més gran de la revolució és la cuina. La cuina de menjar i totes les altres: la literatura, la filosofia, la universitat, i la religió, perquè el qui diu que França no és la nació més catòlica del món diu una mentida formidable. La cuina francesa és una cosa tan perfecta com el Kremlin. Però així com el Kremlin serveix per a qualsevol cosa tret de fer content el poble, la cuina francesa és com una parra espessa, sota la qual l’ombra es fresca i deliciosa. A més, la cuina, aquí, és l’única institució democràtica i tothom en pot assaborir, cada dia una mica, les delícies. ¿Com pot ser, doncs, que França faci la revolució? A França, la revolució no tindrà sentit, perquè, aconseguida la cuina, aconseguit tot el que es pot esperar en aquest món... El rus va parlar fins a Notre-Dame de Lorette. Després ens acomiadàrem i ell va entrar en una d’aquestes torretes de Montmartre que viuen de l’amor nocturn.
