28/03/2021

Crueltat europea en aigües mediterrànies

4 min
Un rescat de la ONG Open Arms, en aigües internacionals del Mediterrani central

El Parlament Europeu ha rebutjat aprovar el pressupost de Frontex, l’agència europea creada per custodiar les fronteres dels 27 estats membres de la Unió Europea el 2005 i ampliada el 2015, davant les fonamentades sospites que incorre en violacions dels drets humans. La decisió es basa en les devolucions en calent d’embarcacions al mar Egeu , a les costes gregues, els tripulants de les quals van ser obligats a posar rumb a les costes de Turquia, país amb el qual la UE va signar un acord el 2016 perquè controlés les sortides de les seves costes a canvi d’un xec de 3.000 milions d’euros. 

Els eurodiputats comparteixen les sospites ja expressades per les ONG, entre les quals Human Rights Watch (HRW), que Frontex va ser còmplice de la devolució en calent de barcasses per part dels guardacostes grecs, acusacions que no han sigut investigades perquè dels 40 experts en drets fonamentals que, segons es va anunciar, havien sigut contractats al desembre, no hi ha notícies. En el seu dia, la investigadora de HRW Eva Cossé ja va denunciar que “una agència de la UE amb un clar mandat de complir els drets fonamentals té la responsabilitat de fer tot el possible per prevenir aquest tipus de greus violacions”, però la veu de la consciència occidental no fa efecte en uns dirigents capaços d’aplicar una vara de mesurar diferent en la defensa dels drets bàsics segons el passaport del seu beneficiari. 

Gest simbòlic

Posats a ser optimistes, sona a gest merament simbòlic, a una altra rebequeria de diputats amb nul poder executiu però amb consciència, ja que la decisió de rebutjar l’ingent pressupost de l’agència –que ha passat dels 100 milions d’euros el 2014 a 5.600 milions– ha de ser confirmada a l’abril en una altra sessió parlamentària. Invertim més en alimentar les nostres violacions de drets humans –la migració està protegida per l’article 13 de la Declaració Universal, i la protecció dels refugiats té la seva pròpia convenció a les Nacions Unides des del 1951– que en salvar vides de persones els països de les quals fa dècades o segles que espremem directament o indirectament mitjançant el colonialisme o indecents pactes comercials amb els seus règims autoritaris, alhora que els venem el nostre model de llibertats mitjançant el cinema, la literatura i la xerrameca política com a ideal polític. I quan es rebel·len contra les seves dictadures i aquestes les massacren, mirem cap a l’altra banda.

No és racisme, sinó aporofòbia. Molesten els pobres, no els africans, els xinesos o els àrabs. Quan es tracta de guanyar diners, les fronteres desapareixen. Els acords comercials desfan murs visibles que s’erigeixen sobtadament quan es tracta de frenar l’arribada de persones sense recursos econòmics, encara que fugin per preservar la seva supervivència.

Traves als rescats

A bord de l’Open Arms, la hipocresia occidental adquireix un altre prisma indignant. Frontex és un instrument per dur a terme polítiques que col·lideixen amb la legislació internacional; és un mecanisme inhumà que condemna els nàufrags a alimentar l’enorme fossa comuna en què hem transformat el Mediterrani. Es podria haver delegat en les ONG incapaces de permetre aquesta sagnia, com passava entre el 2015 i el 2018, quan el Centre de Coordinació de Rescat Marítim d’Itàlia coordinava els 13 vaixells humanitaris que, en aquell moment, van assumir tasques de salvament al mar que corresponen als estats. No només es va anar delegant la vigilància i el rescat en ONGs finançades per les butxaques de particulars amb dignitat i principis, sinó que ara se’ls imposa una incomptable quantitat de traves per evitar que els seus rescats posin en evidència la incompetència, la desídia i l’omissió d’auxili europeus.

Acollir refugiats i salvar nàufrags no són només una responsabilitat moral de qualsevol estat democràtic: són obligacions legals que hem subscrit per mitjà d’incomptables tractats internacionals. Dels 13 vaixells mencionats, els que continuen en actiu solcant les aigües mediterrànies a la recerca de vides a punt d’ofegar-se es poden comptar amb els dits d’una mà gràcies a les martingales dels europeus que prefereixen mirar cap a una altra banda i impedir que ningú els retregui la conducta. I, si fos per alguns, podrien desaparèixer: en aquests moments, només l’Open Arms –convertit en un expert malabarista especialitzat en esquivar l’espantós nombre de traves i xantatges que es troba– navega en aigües mediterrànies, ja que l’Ocean Viking, de l’ONG SOS Mediterranée, està en quarantena després del seu últim rescat, i el See Watch 3, de l’ONG Sea Watch, ha sigut bloquejat per raons administratives: en la seva última missió, el nombre de rescatats va superar la capacitat legal del vaixell. És a dir, castigat per salvar massa vides. La llei del mar és clara: no es pot abandonar un home a punt d’ofegar-se, però la Unió Europea no només no rescata sinó que inverteix milers de milions en façanes per fingir una responsabilitat que no assumeix mentre perpetua i augmenta estratègies que deixen impunes les seves violacions de drets fonamentals. No només incompleix la llei, obstaculitza tant com pot a qui vetlla per ella perquè no quedi en evidència la seva pròpia crueltat.

stats