CORRENTIA

La creació del desordre

No ha de demanar disculpes per la corrupció del PP en el passat: ho diu Pablo Casado, que aquests darrers dies guanya Albert Rivera en el torcebraç de la contaminació populista. No donem per bo el resultat, encara queda partit –no acaba avui, amb la prèvia de la manifestació i el debat sobre el balanç–, però sí que es confirma el nou ordre (?): de les cendres aparentment moderades del Casado de Rajoy, n’ha emergit el foc purificador del Casado d’Aznar, atiat encara per la competència que li ha sorgit a la dreta. Així, tenim un cabdillet que avança, des dels dominis de la dreta, cap a l’extrema dreta: el camí és l’agitació social.

Sap algú si s’han calculat les conseqüències possibles de jornades com la d’avui? Sap algú com pot acabar aquesta sèrie de provocacions desbaratades, en les quals es pot endevinar, circulant arreu, un cert aire filofeixista –per dir-ho així? Per completar el possiblement tràgic aquelarre de la més baixa política, uns senyors que governaven –o comandaven– el mateix temps que els GAL feien terrorisme d’estat ara s’escandalitzen perquè en unes negociacions de pau s’hagués assignat plaça a un relator/mediador o viceversa. Sánchez recula i perd les darreres gotes d’honor. Espanya és mala de narrar, perquè l’esperpent pot ser art si recull un episodi de les vides d’un grup humà; però si recorre tota la història d’un país, és una pura tragèdia. Ara s’ajunten dretes oficials i vells caps socialistes per desbocar la bèstia del desordre pels carrers de tot Espanya.

No estranya que Pablo Casado no se senti en deute per la corrupció del PP en el passat, una corrupció que li ha fet guanyar eleccions arreu i, per tant, ampliar l’escenari del robatori, sostraient així uns diners públics que s’haurien pogut destinar a la sanitat, a l’ensenyança, a la protecció de les persones més vulnerables. Pablo Casado no fa més que el que ha vist fer sempre a la gran dreta espanyola, que no ha demanat mai disculpes per haver-se aprofitat de guerres i de la corrupció per enriquir-se: i mai no ha tornat allò de què s’apropiaren els seus avantpassats, aquells que feren “la guerra del abuelito”. És una forma d’apropiació admesa pel gran esperpent de la història d’Espanya –Mallorca inclosa, i tant que sí. Tenim de tot, també feixistes.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF