Cossos ostatges
Una de les manifestacions del poder d'una persona sobre l'altra és el fet d'actuar sobre el seu cos sense el seu consentiment. I la manifestació del poder de la societat sobre els cossos de les persones més vulnerables és permetre que aquest control i abús ocorri sense que els actes de les persones agressores tinguin grans conseqüències. D’aquesta manera, la societat, representada pel seu màxim òrgan, que és la “justícia”, legitima algunes formes de violència i que els cossos de les persones més vulnerables continuïn sent ostatges dels desitjos foscos dels seus botxins.
Les notícies que apareixen en els diaris reflecteixen l'abús excessiu sobre els cossos de les persones més fràgils de les nostres diverses comunitats. El poder destructor del maltractament es manifesta, gairebé diàriament, de diferents maneres en forma d'agressions físiques o assassinats, sense oblidar les diverses formes de les agressions sexuals exercides violentament sobre persones adultes i menors.
Pel que fa als abusos sexuals, és alarmant i preocupant la impunitat amb la qual actuen alguns agressors, les condemnes dels quals, a vegades, no superen mesos, i en el millor dels casos, pocs anys de càstig per fets molt greus. Ser víctima d'abusos sexuals fractura la persona i la condiciona la resta de la seva vida, i més si l'agressor, en cas dels menors d'edat, és un padrí, un oncle, el pare, amics de la família, les parelles dels progenitors o els professors, que, se suposa, han de formar i preparar per a la vida.
Encara que la justícia vol protegir els drets de les víctimes igual que proporcionar una condemna justa contra els agressors, algunes sentències no fan més que arrelar i legitimar el poder destructor dels abusadors. Perquè, si les condemnes són lleus, els delictes manquen de gravetat, i amb això em referesc al cas del professor d'un col·legi de Palma condemnat per abusos sexuals a cinc alumnes. El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears rebaixa la condemna de 14 anys a una sanció de 3.000 euros. L'acusat, segons la sentència recollida pel diari Ultima Hora, “va fer tocaments a la cintura, genolls, pits, cames i espatles, fet que va provocar en moltes de les al·lotes gran incomoditat”, i el TSJIB sosté que ha quedat acreditat que el professor va fer tocaments a les menors, però "no van ser tan intensos" com per ser constitutius de delictes d'abusos sexuals continuats. El més curiós d'aquesta sentència és llevar a les víctimes la credibilitat sobre el que elles van percebre i van sentir. Com si la seva edat els invalidàs per poder descriure o sentir-se incomodades per l'acció d'un adult. Segons el TSJIB, "les víctimes, adolescents i nines en el moment dels fets, no tenien per què entendre que un frec, tocament o carícia d'un dels seus professors passava els límits entrant en el terreny de l'abús o de la coacció".
Que una sentència llevi a les víctimes la capacitat de ser conscient d'aquest acte és bastants delicat, perquè pot obrir una bretxa que alimenta els dubtes en contra de les víctimes menors d'edat, sempre que s'al·legui que per la seva curta edat “no han d'entendre que un frec o una carícia” poden ser indicadors que estan sent abusades.
El TSJIB, amb aquesta sentència, a més de llevar pes al que varen viure les menors, posa en dubte tot un sistema educatiu que treballa per conscienciar els joves sobre qüestions tan importants com els abusos sexuals i les diverses violències que generen els nostres temps. Com bé va dir l'escriptor i moralista Francès Joseph Sanial-Dubay, “els abusos, fins i tot en l'estat més sòlid, són mines sordes que tard o d'hora esclaten”. Per tant, la justícia, a més de ser justa amb els acusats, té l’obligació ètica de vetlar i protegir les víctimes dels abusos sexuals. Perquè no existeixen petits o grans abusos, només existeix l’abús sexual que destrueix la vida de la víctima.
Malika Kathir és filòloga
