La correcció
Conceptualment, les amnisties es concedeixen per corregir els abusos de poder que ha comès l'estat. Això respon la pregunta que es feia Felipe González, que va ser el primer a reaccionar (amb agror, per variar) a la sentència del Constitucional favorable a la llei d'amnistia, en nom de tots els patriotes de la bona Espanya: “Com és possible demanar perdó a uns delinqüents?”, es demanava.
Demanar perdó a uns delinqüents potser no, però restituir el nom, els drets i les llibertats de persones que han estat tractades com delinqüents per l'estat de forma injustificada, i per tant injusta, sí que és possible. És una amnistia: una correcció dels abusos perpetrats pels poders de l'estat. Felipe González presumeix de saber bé què és una amnistia, però sembla que se n'ha oblidat. Si tingués més bona memòria recordaria que ell mateix i molts al seu voltant es van beneficiar de la de 1977, i que ells també havien estat delinqüents. Ho van ser segons la legislació franquista, per descomptat, però també per a molts espanyols de bé que en aquell moment s'exclamaven que com era possible que la seva estimada Espanya amnistiés aquells elements subversius, semblants als que no feia tant de temps encara eren executats amb penes de mort firmades per Franco i el consell de ministres. (Per cert: hi haurà qui objecti que no es pot comparar la repressió d'una dictadura amb l'estat de dret i l'imperi de la llei d'una democràcia, però aquí tindríem molt a discutir, sobretot quan entre la dictadura i la democràcia hi ha hagut una Transició tancada en fals. Deixem-ho si de cas en el fet que els abusos de poder no són una exclusiva dels règims autoritaris. També es produeixen en democràcia, i amb més motiu necessiten ser reconeguts i corregits.)
Tanmateix, ja sabem que tampoc la sentència del TC desencallarà la situació. El nacionalisme espanyol seguirà fingint que s'escandalitza i farà servir tots els seus instruments de poder –polític, judicial, mediàtic– i tota la seva influència social, que és molta, per vendre que aquesta és una nova humiliació a Espanya i als espanyols amb l'objectiu de mantenir Pedro Sánchez un dia més al poder, etc. No van guanyar una guerra ni van apallissar la gent l'1 d'Octubre per ara fer-se enrere. Totes les estratègies obstructives, dilatòries i intoxicadores estan a punt, i les veurem actuar.
Mentrestant, Sánchez efectivament segueix determinat a mantenir-se al poder. Llest com una fura (o puta com les genetes, com ho preferiu), en una setmana ha quasi tombat l'opa del BBVA al Sabadell i s'ha reafirmat en l'oposició a dos enemics estrangers, Trump i (aquest mateix dijous) l'Israel de Netanyahu, per al qual demana que la UE suspengui el tractat de col·laboració. Sobretot amb Trump, que ha amenaçat directament els interessos espanyols, Sánchez ho segueix posant malament al PP: és difícil de justificar que el primer partit de l'oposició no faci costat al govern quan un mandatari estranger –encara que sigui el president dels EUA– menysté la sobirania espanyola. No tenen Sánchez tan acorralat com es pensaven.
