Coratge i desig (i poesia)
C. P. Cavafis insta el seu cos a recordar “no solament com t’han arribat a estimar, / no solament els llits on has jagut, / sinó també aquells desigs que per tu / lluïen dins els ulls obertament / i tremolaven dins la veu –i algun / fortuït entrebanc els va fer vans. / Ara que tot això ja són coses passades, / fa també l’afecte que als desigs / aquells vas ser donat...”. (Les paraules catalanes són de Carles Riba).
No sé tu, però servidor m’he preguntat algunes vegades, al llarg d’aquest any, quants desigs no he tengut, aclaparat per un món exterior on el cel és més baix cada dia i la llum i la fosca caminen per trobar-se dins la grisor. Sabem que, per ara, no tenim a l’abast paraules pal·liatives. Ens les hauria d’haver deixat escrites Cavafis, que ens va obsequiar amb la possible vivència real dels desigs frustrats quan ja siguin coses passades. Però no va pensar en aquests desigs que la pesta ha avortat i que, per tant, no podem ni podrem recordar. Desigs que no han brostat, que per tant no han deixat empremta a la memòria de les nostres vides.
Hi ha poemes –i proses i imatges– que ens acompanyen mentre governam el nostre enteniment, paraules que són com “el fil que, desembrollat, finalment ens posi / al mig d’una veritat”, en la veu d’Eugenio Montale (a Ossos de sípia, traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís). El poema de Cavafis “Recorda, cos” és una bona companyia, conté una veritat profunda que, en lloc de fer-nos cruixir els ossos com l’art que neix del dolor humà, ens conhorta, potser pels seus efectes narcotitzants.
El que necessitam, però, és que alleugeri l’aire un embat de coratge –d’atreviment, si així ho vols. I on trobar-la, aquesta veu, si no és igualment en la poesia? La tenim just aquí (i vola en la música de Victorí Planells). Les paraules són d’un dels grans poetes en català dels darrers temps, l’inoblidable eivissenc Marià Villangómez i Llobet, que ens crida a la revolta individual i col·lectiva, “voler l’impossible ens cal, / i no que mori el desig”.
No, que no mori el desig, ni que sigui perquè en el futur, si ens en toca una mica, el puguem inserir en el que creurem que fou la realitat, sempre sota el guiatge de Cavafis.
(Aquest escrit és fruit de l’amistat de J.M.P., que cada punt s’afirma en el divorci insalvable de la poesia. Laus Deo).
Guillem Frontera és escriptor
