Els contes filosòfics de Brecht (I)

PalmaL’escriptor Bertolt Brecht va mantenir una relació molt estreta amb la filosofia, tant amb la seva actitud intel·lectual interrogativa i reflexiva, com a través de la selecció dels temes i continguts de les seves obres, i l’amistat personal amb el filòsof Walter Benjamin, a qui va dedicar un poema quan va rebre la notícia del seu suïcidi.

Brecht utilitza la literatura per expressar-se filosòficament, concretament escriu una sèrie de contes breus que conviden el lector que faci l’esforç de pensar per si mateix, i no es deixi dur pels detalls més anecdòtics, de tal manera que concentri l’atenció en les qüestions filosòfiques i ètiques ocultes, i les pensi a fons.

Entre els relats escrits per Brecht, n’hi ha tres de dedicats a figures filosòfiques molt representatives, titulats La ferida de Sòcrates, L’abric de l’heretge i L’experiment, i que tenen com a protagonistes respectius Sòcrates, Giordano Bruno i Francis Bacon.

Llicència literària

Al relat La ferida de Sòcrates, dedicat al dramaturg alemany Georg Kaiser, Brecht posa en dubte el relat convencional sobre la conducta valerosa del filòsof atenès en la batalla de Dèlion, un enfrontament militar que es va produir en el context de la Guerra del Peloponès, i que va enfrontar Atenes contra Esparta i els seus respectius aliats, encara que el narrador es pren la llicència literària de fer intervenir els perses a aquesta batalla.

Brecht presenta Sòcrates com a filòsof, escriptor de diàlegs, fill d’una llevadora, expert a aplicar el mètode maièutic, el més intel·ligent dels grecs, amb pensaments propis i fama justificada de no tenir por de la mort per haver begut la cicuta amb serenor i tranquil·litat, però curiosament s’inventa que tenia l’ofici de sabater. Potser aquesta mentida li fos útil per justificar la seva condició de soldat ras i sense recursos. I acaba aquesta curta presentació advertint al lector que parlarà del coratge de Sòcrates al camp de batalla.

De manera molt resumida, la història situa Sòcrates en el front de batalla, com a hoplita, formant part de les tropes d’infanteria lleugera, i explica que quan està a punt d’entrar en combat, i davant l’atac de l’enemic, atemorit, comença a córrer amb la intenció de desertar, amb “la mala” fortuna que en la fugida trepitja un esbarzer i es clava una espina punxeguda al peu. Aquesta ferida profunda l’obliga a aturar-se, i assegut té l’ocurrència, davant la proximitat de l’enemic, de començar a cridar de dolor, bramular i donar veus com si donàs ordres d’atac a una falange sencera. Segons la narració, ho va fer tan espantós que va confondre l’enemic, que es va retirar temorós d’una emboscada. En canvi, la tradició diu que durant la retirada atenesa va ser protegit per Alcibíades, un jove aristòcrata que servia com a genet, i que, per cert, no era el general de les tropes com anota Brecht. És important ressenyar també que, en contra del que diu Brecht, que la batalla la va perdre Atenes.

A la segona part de la història, Sòcrates s’ha d’enfrontar a l’escrutini de la seva esposa, Xantipa, sobre el que realment va passar, que és caracteritzada seguint els cànons de la tradició, plena d’astúcia i desconfiança cap al seu marit. Estava convençuda que els seus amics l’havien protegit i assignat un lloc segur a la rereguarda. Abans, en veure’l coixejar, li havia demanat si anava begut. L’interrogatori persistent situa Sòcrates davant del dilema de dir la veritat o mentir. Si diu la veritat perdrà la credibilitat, la fama, la bona reputació, i serà repudiat. Si menteix, en canvi, serà tractat com un heroi a ulls dels seus conciutadans i passarà a la posteritat. Durant un temps Sòcrates elegeix l’opció intermèdia de mantenir silenci sobre l’episodi viscut per evitar ser qualificat de covard, i no desmenteix la versió oficial que circula pels carrers d’Atenes, ni tampoc nega el coratge ni la valentia que li atribueixen els joves deixebles i amics que el visiten, com Antístenes. L’actitud de Sòcrates ens convida a reflexionar si guardar silenci és el mateix que mentir i si la por de les conseqüències ha de condicionar les nostres decisions. Finalment, Sòcrates s’atreveix a dir la veritat davant la insistència d’Alcibíades que l’acompanyàs a l’areòpag a rebre el reconeixement de la ciutat, la qual cosa a ulls del destacat militar i polític va ser una mostra de coratge.

Brecht desmitifica la figura de Sòcrates, en desmenteix els mèrits militars, i més concretament, el seu heroisme, una conducta extrafilosòfica que en el seu moment va donar-li fama, destacada pel seu deixeble Plató, i Xenofont, i transmesa per la tradició filosòfica, i per la qual encara avui és recordat. Així, el Sòcrates imaginat per Brecht és popona i covard, incapaç de lluitar contra l’enemic, i juga, per tant, el poder que té com a narrador de refer la història i construir una mentida que condueixi a alguna veritat.

L’atzar, la casualitat i la sort

Brecht s’inventa aquesta història amb la finalitat principal de mostrar la influència de l’atzar, la casualitat i la sort en la vida humana i la seva capacitat per transformar un acte de covardia, mogut per la por i l’instint de supervivència, en un fet digne de ser recordat, elogiat i glorificat. I sobretot, li serveix per il·lustrar la idea que no existeix una essència humana, que les condicions socials i històriques canviants expliquen el comportament humà.

A la segona història, Bruno és presentat com un gran home, un màrtir injustament condemnat a mort per la inquisició, i cremat per les seves idees religioses i cosmològiques. En el paràgraf introductori reprodueix també aquesta frase antològica que diu el nolà quan coneix la sentència: “Pronuncieu la sentència contra mi potser amb més por que quan jo l’escolt”, reafirmant la seva actitud valenta.

Brecht conta que Bruno va ser denunciat davant la inquisició per un patrici venecià anomenat Mocenigo, que prèviament l’havia contractat perquè li ensenyàs física i l’art de la memòria, a canvi d’hostatjar-lo durant uns mesos. El motiu va ser el descontentament amb Bruno per haver-li donat només lliçons de física i no haver compartit els coneixements mnemotècnics, que creia que li haurien permès lucrar-se. Mocenigo el denuncia per carta i escriu que Bruno parla malament de Crist i l’Església, i defensa la pluralitat de mons, per la qual cosa sol·licita que sigui jutjat per blasfèmies, infàmies i heretgia.

El gruix de la història de Bruno té lloc durant l’any de confinament a la presó veneciana, abans de ser traslladat a Roma i continuar amb el llarg procés inquisitorial, i té com a eix conductor un suposat deute per un abric, contret pel filòsof amb un sastre anomenat Gabriele Zunto. Naturalment, es tracta d’una anècdota inventada per l’autor, que li dona peu a contar els infructuosos intents de la dona del sastre per cobrar el deute, durant els quals es reuneix amb funcionaris del Sant Ofici i amb el mateix Bruno, de qui va obtenir immediatament el compromís de moure cel i terra per saldar el deute. Brecht conta que Bruno va intentar en va aconseguir sous de la venda dels seus llibres, fins i tot que va proposar vendre les seves pertinences i retornar-li l’abric, però que no va ser possible perquè tot s’ho havia quedat Mocenigo. Segons Brecht, Bruno va dedicar totes les seves energies a obtenir aquests doblers en comptes de centrar-se en la seva defensa, encara que es jugava la vida, mentre que la dona del sastre es posava en perill, ja que no era ben vist relacionar-se amb un empresonat per heretgia. Finalment, el filòsof aconsegueix recuperar l’abric després de presentar una instància.