Un conte moral
La senyora Coloma, 82 anys, va quedar vídua als 30, tenia una filla de cinc anys que seria la seva companyia, pensava, la resta de la seva vida. Però el destí de vegades es delita a alterar el curs natural de les coses: fer que els pares enterrin un fill és l’expressió més abjecta de la seva maldat. La senyora Coloma en seria víctima, la seva filla es va morir l’any passat. I no s’havia casat, perquè la mare sempre l’advertia: jo no em ficaré amb el que facis, però no duguis externs per aquí. Idò, mumare...? Res, filla meva, un extern sempre és un extern.
La filla de la senyora Coloma no va dur una vida morigerada. Ans el contrari, va donar satisfacció als instints que l’assetjaren, cosa que li feia brollar alegria per tots els porus. Tots l’estimàvem molt, d’ella només en podies esperar bones notícies, elogis encoratjadors, rialles fresques. I encara que sovint les notícies eren inexactes, els elogis falsos i les rialles de compromís, sempre t’estimaves més fer una copa amb ella que anar d’excursió a la muntanya. Li hauria agradat tenir fills? No ho sabem. No ho sap cap dels que la tractàrem. Deia –en broma, supòs– que un fill també seria, per a la mare, un extern. Tots els seus amics l’enyoram i n’hi ha dos que el dia dels Difunts li dugueren crisantems.
La senyora Coloma, petitona i rodanxona, avui ha baixat a la perruqueria que posaren l’any passat davall casa seva. Abans havia de caminar uns deu minuts per arribar on li tallaven els cabells i la tenyien d’aquest carabassa esvaït que gasta des de la menopausa. Quan li han tintat els cabells, la deixen una estoneta perquè la tintura faci l’efecte desitjat. I, perquè s’entretingui, la perruquera li porta la revista Hola. I li diu: “Aquí ja surt na Miranda”. La senyora Coloma deixa anar un brevíssim somriure d’alleujament, ja era hora, deu pensar. I la perruquera: “Per mi, és més guapa que na Isabel Preisler quan tenia la seva edat”. “Sí,”, la senyora Coloma hi està d’acord, però precisa encara: “És més fina”. La perruquera la deixa amb l’Hola a les mans i va a atendre una altra clienta. En acabar, la senyora Coloma pujarà a casa seva i començarà el compte enrere per a tornar a baixar al carrer –a la perruqueria– d’aquí a quinze dies. Mentre, li contarà a la filla, fil per randa, tot el que ha sentit i llegit a la perruqueria. No fos cosa que en el cel no hi hagi perruqueries ni s’hi vengui l’Hola.
