Contaminació

És clar que podem viure en ciutats contaminades. El pitjor és que a vegades no concebem el somni de fer la nostra vida en un ambient net. La contaminació a ciutats com les nostres, les d’aquestes illes, no va arribar de cop a causa d’una industrialització accelerada. No hem arribat a tenir una contaminació com la d’aquests llocs on tornes a casa amb els porus tapats de sutge. Aquí ho hem viscut a poc a poc, hem perdut qualitat de vida sense gairebé adonar-nos-en. I ho devíem, sobretot, als fums dels vehicles mecànics, que, d’altra banda, expressaven l’eixida de la pobresa i fins i tot de la misèria. Els vehicles augmentaren, s’amuntegaren, els colls de botella els mantenien aturats a les hores punta, fumigant l’aire amb la pesta fabricada pels combustibles. Amb els seus motors havia arribat també el renou. Tardàrem massa a definir-lo com una altra forma de contaminació –l’acústica–, fins que se’ns va deixar clar que aquesta contaminació era perjudicial per a la salut de cos i d’ànima. Els governs han mirat de fer alguna cosa contra el verí del fum, però no contra els renous, perquè són persones que, o bé se’n poden salvaguardar als seus domicilis, o bé gaudeixen d’un grau d’insensibilitat que els barra el pas a qualsevol tipus de vivència de l’esperit: si no llegeixes, si no escoltes música, et diria que si no penses, per què vols el silenci? En tot cas, podem viure i morir en ciutats altament contaminades, cosa perfectament compatible amb el fet que la contaminació mata.

Es pot viure en una democràcia altament contaminada quan la contaminació anorrea el mateix concepte de democràcia? La contaminació espanyola sembla que no el qüestiona, però l’aire es fa cada dia més brou de pèsols, més tòxic, redueix més la visibilitat, enfanga més els pulmons, dona lloc a l’ofegament de les llibertats. Si ens hi acostumam, arribarà que no podrem suportar l’aire net, el silenci o la transparència de l’aire. Ni el cant dels ocells. Tanquen persones, d’altres s’han d’exiliar, en general la gent s’acostuma a no arriscar-se a pensar en llibertat. Vivim en una democràcia enverinada i verinosa, i potser no ens n’adonam. Així, les lleis (o sia, els legisladors) i els jutges poden ordenar, per exemple, l’empresonament de Pablo Hasél. I si ens rebel·lam, si en la nit elevam un cant a crits, per una estranya maniobra acústica només senten el silenci dels anyells.

Veritat que no era això?

Guillem Frontera és escriptor