El nacionalisme espanyol ha acabat reduint la Constitució del 1978 a una idea gairebé única, convertint-la en baluard de la unitat de la pàtria i usant-la com a escut contra l’independentisme. Els autoproclamats constitucionalistes, lluny del pacte plural de la Transició del qual va néixer la carta magna –redactada amb la participació dels nacionalismes perifèrics i l’esquerra comunista–, ara es reconeixen per la seva negació de la realitat plurinacional de l’Estat. Aquesta visió té un braç judicial en l’alta magistratura i al mateix Tribunal Constitucional; i un braç polític, amb el PP, Vox i Cs com a ariets, i una part de la vella guàrdia del PSOE. I després, per falcar-ho, hi ha la monarquia, pilar institucional de la vella idea unitarista parapetada en la Constitució.
Fa temps que es fa servir la Constitució per negar una realitat diversa. L’han convertit en una eina de combat polític i, per tant, n’han expulsat una part de la ciutadania. Amb aquest constitucionalisme estret de mires, involucionista, irrespectuós amb l’esperit de tolerància i convivència de la Transició s’ha empetitit la pròpia Constitució, i s’ha allunyat el consens al voltant del text sobre el qual se sustenta la democràcia espanyola. Una democràcia és un gran consens en diàleg permanent, en evolució. Quan el text que li serveix de base esdevé intocable i acaba sent utilitzat com a arma contra una part dels ciutadans, la democràcia (i la convivència social i política) en surt greument perjudicada. Això és el que està passant. Paradoxalment, la Constitució s’ha convertit en una víctima dels constitucionalistes.
Així, la celebració d’enguany ha presentat un lleuger canvi de guió. Les negociacions de Pedro Sánchez amb Podem i ERC (i JxCat) per a la seva investidura han duit els socialistes a passar d’un discurs constitucionalista que fa quatre dies era d’un nacionalisme dur a parlar de drets socials, convivència i diversitat, sense arribar, però, a recuperar la idea de federalisme. Ni que sigui per oportunisme i necessitat, és un pas. És un canvi de to. La música eixordadora de la dreta, i de la part essencialista del PSOE, segueix sent la mateixa. Però Sánchez, i la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, tímidament mostren una obertura. Caldrà veure fins on tenen l’audàcia d’arribar. En qualsevol cas, mentre la Constitució segueixi sent vista com un fortí blindat, mentre sigui un fi en ella mateixa i no un instrument, mentre no hi hagi la valentia de plantejar una segona Transició, no hi haurà cap possibilitat de trobar una solució política al plet català, que és al cor de la crisi democràtica espanyola.
