Com és obvi, el pitjor no ha estat la música, sinó les reaccions que ha provocat. Bad Bunny canta en castellà a la final de la Superbowl, i el nacionalisme espanyol s’ofega amb les seves pròpies baves, tot perquè això s’ha fet davant de la carota de Trump.
El deliri de celebrar que als EUA hi ha milions de persones que treballen, viuen i somien en espanyol, i que l’Amèrica Llatina és el futur d’uns EUA que encara volen mantenir-se anglosaxons, enmig dels quals no deixa de produir-se una ‘batalla cultural’ que quan es trasllada al territori de l’estat espanyol no deixa mai de fer fàstic. Perquè estan molt contents de veure que una llengua de minories és parlada i cantada (sempre horriblement) davant de l’Amèrica blanca i angloparlant, però després veuen amb horror com per exemple una altra minoria vol parlar, crear, escriure, cantar i reivindicar-se també identitàriament en català davant dels mateixos nassos d’un castellanisme molt més prepotent i canalla que el mateix trumpisme.
O com si Bad Bunny no fos de Puerto Rico, un altre dels membres dels EUA ben content de ser-hi, no un estat totalment independent sinó associat, o una antiga colònia espanyola, que els espanyols van perdre quan –quina sorpresa!– els EUA van ocupar l’illa l’any 1898. Puerto Rico és una més de les derrotes d’Espanya –també contra els EUA–, per molt que ara es vulgui interpretar com un triomf cultural. Un triomf cultural derivat d’una immigració que fuig del projecte fallit d’una Amèrica Llatina pròspera, cap al nord anglosaxó o cap a Espanya, on és usada demogràficament per acabar de fer la neteja nacional espanyola, ara que encara queden llengües i cultures no castellanes a la Península. Tot allò que representa Bad Bunny davant de Trump també ho representa davant de nosaltres: un tipus de música que implica la ‘llatinoamericanització’ dels nostres territoris, com sap qualsevol que tingui fills que escoltin aquesta música als països catalans. Els mateixos que celebren que els EUA no puguin ser ja monolingües, monoculturals i homogenis lluiten aquí perquè ho sigui Espanya, això mateix, i perquè en cap cas torni a ser-ho cap dels territoris on el català és la llengua pròpia.
Alhora es vol fer creure, sempre apostant per la ignorància i la mala fe, que lo latino té alguna mena de recorregut en el camp del prestigi i del futur econòmic: com si només parlant en castellà hom tingués cap mena de futur als EUA (més que fregar plats o fer bugades). Bad Bunny parla un anglès perfecte, i fins i tot la seva música no és més que un rebot local d’un estil i d’uns ritmes nord-americans; a més, és un tipus de missatge cultural, el de les seves lletres, masclista, és a dir, perfecte per a l’era del trumpisme.
Un fenomen com ell només podia aflorar en aquests temps de decadència i por. És curiós que a ‘Narcos’, el cantant interpreti un camell de les classes socials altes mexicanes –el maten tot d’una–, cosa no gaire diferent del que implica la seva música, en veritat.
