En ple debat sobre la llibertat, ve de gust revisitar el s. V aC, durant la gran revolució democràtica. La guerra ha empoderat el demos i el diàleg és una nova estratègia per arribar a acords. El poder ja no es pot limitar a imposar la realitat. Fan falta enteses més equitatives. Es redistribueix el poder, la societat es reequilibra. Comença així el gran debat sofista: la preeminència del Physis (la llei natural) o el Nómos (la llei humana).
Physis es regeix per principis molt elementals: la recerca del màxim plaer i el poder de la força. El més fort imposa la seva voluntat i, per tant, la seva llibertat és absoluta. És la llei de la selva. Nómos, en canvi, és l’ordenament basat en l’acord. Controla la Physis i regula el conjunt. Nómos garanteix una llibertat distributiva: un cert grau de llibertat per a tothom, no només per als més forts.
El debat s’encén. Alguns s’oposen al Nómos precisament perquè restringeix la llibertat dels ‘millors’. Trasímac arriba a identificar la justícia amb allò que resulti més profitós per al més fort. A l’altra banda, Protàgores i altres sofistes defensen la democràcia, la llei humana i escrita, fruit de l’acord, que organitza, redistribueix... És la protecció davant de l’abús i la garantia contra la tirania. Nómos no és una presó sinó una eina de civilització. El xoc intel·lectual és enorme: la tensió entre acceptar (i patir) com són les coses o decidir per nosaltres mateixos com volem que siguin.
A la vista dels debats actuals, sembla que encara som al mateix punt. Però sense l’excusa dels col·legues grecs, que no havien viscut la cruesa dels 25 segles que ens separen.
Escarrufa l’èxit actual de la versió trumpista de la llibertat –no acceptaré cap límit: faig el que vull perquè tenc més força que tu– i com és aplaudida per un moviment clarament emergent: l’extrema dreta desregularitzadora i autoritària –la democràcia em fa nosa, perquè els límits que et protegeixen condicionen la meva santa voluntat.
Més preocupa, però, la identificació entre ‘regulació’ i ‘coerció’ que formula una part de l’esquerra, que invoca ingènuament una ‘llibertat primitiva’, sense límits, ni regulacions, ni valors jerarquitzats. Vel·leïtats roussonianes, no gaire recomanables quan el feixisme ja és a la porta...
Segurament tots som víctimes d’una desafortunada metàfora primigènia: la de considerar internet com una idíl·lica plaça pública. Sona bé, però és fals.
Una plaça pública és un espai segur, il·luminat nit i dia, protegit per normatives i ordenances, patrullat per la Policia i vigilat pels veïns, amb manteniment i revisions periòdiques, i amb mobiliari homologat, horaris autoritzats i activitats regulades. La gent és lliure a plaça, precisament perquè tot està regulat i la seva seguretat i participació, garantides. Per això ens agraden les places, però internet no ho és.
Ara com ara, internet s’assembla més a un laberint fosquíssim amb innombrables ramificacions i portes inquietants. O a una perillosa selva on imperen personatges pertorbadors com Elon Musk i Pàvel Dúrov, brandant sempre la llibertat com a escut i com a arma, i protegint el negoci, la delinqüència i l’anonimat en nom d’aquesta suposada llibertat. Uns tecnoligarques que, en plena desintegració democràtica, es permeten insultar les institucions i els seus representants legítims. La postmodernitat travessa un moment motoserra: desregulació total.
La possibilitat d’establir una edat mínima per accedir a les xarxes socials ha saturat aquestes setmanes el debat públic amb tota casta d’arguments –anecdòtics o de fons–, tot i que, fins i tot els que s’oposen a la regulació admeten que aquestes plataformes distorsionen la nostra percepció de la realitat amb criteris ocults, que estan controlades per monopolis poderosíssims, i que estan dissenyades per enganxar-nos i robar-nos les dades i l’atenció, a còpia d’explotar les nostres febleses. Els mateixos dies, la UE reprovava TikTok pel seu disseny addictiu basat en pantalles infinites, reproducció automàtica, notificacions ‘push’ i un agressiu sistema de recomanacions.
Una de les crítiques recurrents a la mesura és el de la impossibilitat de dur-la a terme. La mateixa impossibilitat que en el seu moment va sobrevolar les progressives restriccions del tabac o l’alcohol, especialment entre els menors.
Una prohibició és una mesura molt rellevant, que té un gran poder coercitiu, però també educatiu. Una regulació legítima i justificada –i aquesta ho és– produeix una notable transferència en altres esferes de control: familiar, social, cultural... Al marge de la instància policial o judicial, la prohibició generarà una lògica autoregulació i aviat ens escandalitzarem d’haver viscut un temps en què era normal donar xupa i mòbil a un infant de tres anys. O això esper.
