La implantació de l'escola en català: “Hi havia docents que no en volien sentir ni parlar"

PalmaDurant els darrers anys del franquisme i, sobretot, durant la Transició, les escoles de les Balears es varen convertir en un dels principals escenaris del canvi social. La implantació de l’escola en català, la coeducació i la modernització dels centres van sacsejar un sistema educatiu ancorat en el passat i van posar a prova mestres, famílies i alumnes.

Joan Montserrat, cap d’estudis del CEIP Pare Bartomeu Pou d'Algaida durant dues dècades, recorda les dificultats inicials: “Quan vàrem intentar implantar l’educació en català va haver-hi estira-i-arronsa. Juntament amb el director, Gabriel Vich, vàrem lluitar molt. Hi havia mestres molt avançats, però també d'altres que, quan parlàvem del tema, s’aixecaven i partien. No en volien ni sentir parlar. Vàrem anar a molts cursos de formació per aprendre a ensenyar-lo.”

Aprendre català, explica, no va ser només qüestió de voluntat, sinó que també requeria temps: “Ens vàrem trobar amb el problema que els mestres no en sabíem ni lletra. Llegir, sí, però escriure no. Vàrem haver de fer cursos de reciclatge molt durs. No era poca cosa. I, a poc a poc, amb suport d’altres companys, vàrem aconseguir implantar el projecte lingüístic”, diu amb orgull.

La resistència no es limitava a la llengua. Els mestres de Pare Bartomeu Pou van haver de fer front a situacions inesperades i fins i tot perilloses, com una crisi ecològica provocada pels pins que envoltaven l’escola: “Quasi ens varen matar quan vàrem talar-los. Ens enviaven cartes i vàrem sortir als diaris. Tenien processionària i estàvem farts: havíem d’untar ungüents als nins tot el dia, sobretot a la cintura, perquè feien butllofes espantoses. No hi havia manera de controlar-ho i va ser terrible. Moltes escoles de Mallorca ens van escriure per demanar que els conservàssim. En lloc dels pins, es varen plantar lledoners”, explica.

La modernització educativa també implicava ajustar horaris i serveis. La creació del menjador escolar va ser un altre front de debat: “Hi hagué resistència amb la construcció del menjador, perquè trencava l’estètica de l’escola, del temps de la República. És cert que la trencava, però era imprescindible: ens venia gent de Randa i Pina i, en aquell moment, la jornada era partida. Què havien de fer aquests al·lotets a l’hora de dinar?”.

Desmuntar els rols

I després hi havia la necessitat d’implantar la coeducació, una idea revolucionària per a l’època. Montserrat recorda la dificultat de trencar amb rols de gènere molt arrelats: “No hi ha res més conservador que l’educació. Hauria de ser progressista i, en canvi, és molt conservadora. Quan es va intentar que nins i nines fossin iguals –que tots havien de fer el mateix, com ara compartir l’aula– vaig tenir problemes. Vaig arribar al centre l’any 1981 i vaig intentar rebaixar el masclisme, que era molt fort. Així, vaig permetre que les nines jugassin a futbol i vaig debatre molt amb pares de nins que consideraven que els donava una educació estranya, perquè els rols de gènere estaven molt arrelats i no entenien els canvis que jo feia”.

La convivència es va construir passa a passa. “Inicialment només donava classe a nins, i quan també em van tocar nines vaig tenir una crisi. Al principi no sabíem com eren ni com es comportaven. Nins i nines es varen mesclar a l’aula, però uns a una banda i els altres a l’altra. M’hauria agradat que s’asseguessin junts, però vaig deixar que ho fessin com volien. Problemes? Cap”, assegura Montserrat.

Aquells anys de lluita i perseverança van marcar un abans i un després en l’educació a les Balears. La implantació del català, la coeducació i les noves mesures pedagògiques no només van transformar les escoles, sinó que van crear les bases d’un sistema educatiu més inclusiu, modern i respectuós amb la identitat i les necessitats dels infants. La memòria dels mestres que van viure aquesta etapa evidencia la tenacitat i la passió que va caldre per fer realitat una escola que avui consideram normal, però que en el seu moment va ser revolucionària.