14/08/2022

La conflictiva transició a l’energia neta

4 min
La conflictiva transició a l’energia neta

L’any 2050 l’objectiu mundial és no emetre gasos d’efecte hivernacle, però el consum projectat de combustibles fòssils no serà més baix del 50% de l’actual. La importància estratègica dels estats productors d’aquests combustibles es mantindrà durant anys; la pressió dels inversors per reduir el capex de la producció pot produir escassetat i desequilibris en el mercat de l’energia. Alemanya, tot i que ara potser dubta d’aquella decisió, va planificar l’eliminació de totes les centrals nuclears el 2022, i això ha incrementat el preu de l’energia, ha augmentat les emissions a l’atmosfera per cremar més carbó i ha tensionat la importació d’hidrocarburs, com la guerra d’Ucraïna ha posat de manifest. En el futur, aquesta circumstància es pot repetir amb més impacte.

L’objectiu a llarg termini de contenció de l’escalfament global és estratègic, però els conflictes que això pot causar aconsellen mantenir les fonts d’energia actuals, encara que algunes estiguin inactives. Tenir la capacitat de respondre a la demanda encara que sigui amb fonts contaminants i contribuir a la reducció d’emissions són dues prioritats de diferent importància. La primera és inescapable i la segona modulable en el temps en funció de la primera.

Segons la previsió de l’Agència Internacional de l’Energia, IAE, per aconseguir l’objectiu mundial de zero emissions el 2050 es necessitarà el doble d’energia nuclear de la disponible ara. Dels 78 reactors en construcció el 2018 fora de Rússia, el 50% els construeixen companyies russes, el 20% xineses i només el 2% companyies americanes. És una tendència insostenible i absurda donada la globalitat del perill nuclear. Occident, amb l’excepció de França, que en té 54 en funcionament i 14 en construcció, ha de revisar aquesta política.

Les energies netes requeriran un increment significatiu en l’ús de minerals estratègics, de l’ordre de sis vegades els consums actuals. El cobalt, el coure, el liti, el níquel i les terres rares seran crítics, i no és clar on es podrà aconseguir aquest increment de producció. El 50% del cobalt, el liti i les terres rares es produeixen respectivament a la República Democràtica del Congo, Austràlia i la Xina. Aquesta concentració de la producció, molt superior a la d’hidrocarburs –els tres principals productors, Rússia, l’Aràbia Saudita i els EUA, en produeixen el 30% del total mundial–, farà més crític el ràpid increment del consum de minerals estratègics causat pel canvi industrial i tecnològic derivat de les energies renovables.

El 2018 es va exportar entre estats no més del 3% de l’energia elèctrica, comparada amb el 66% dels hidrocarburs. L’energia elèctrica és més difícil i cara de transportar i d’emmagatzemar. D’aquí la necessitat de l’hidrogen. És cert que en 30 anys la tecnologia reduirà aquesta limitació, però l’electrificació de l’energia mundial en reduirà el comerç i l’intercanvi i farà els estats més autàrquics energèticament. Significarà una reducció de la dimensió del mercat energètic mundial. Per aquesta raó el món serà menys global i més proteccionista. Això afectarà negativament el creixement i la igualtat de rendes i de riquesa de la població mundial.

Les polítiques de taxació dels productes importats produïts amb més emissió de gasos d’efecte hivernacle seran nous impediments a la globalització. La UE està estudiant mobilitzar aquesta política a partir del 2023 per fer més equilibrada la competència entre estats amb diferents nivells de contaminació produïda per l’activitat industrial. Els productes fabricats en estats més contaminants serien més taxats que els produïts en estats que ho són menys.

Aquests canvis globals en el mercat energètic afavoriran certs estats en detriment d’altres. L’increment de consum de gas, menys contaminant que el petroli, pot enfortir Rússia a curt termini, encara que a mitjà termini aquesta situació es pot invertir si la UE mobilitza la importació de gas liquat en vaixell, que avui és més car.

En les relacions entre estats desenvolupats i en desenvolupament, ha començat un cert nivell de fricció, perquè des de l’inici de la Revolució Industrial, al segle XIX, un 25% de les emissions han estat generades pels EUA i un 20% per Europa. Els estats en desenvolupament volen una compensació per aquest dany objectiu que ja han causat els estats desenvolupats i que ara tothom pateix. En definitiva, demanen estar sotmesos en el futur a limitacions menys estrictes que les que afectin els estats més desenvolupats.

La transformació de la indústria mundial per reduir el nivell d’emissions requereix una inversió de 100 bilions d’euros (trillions en anglès) en els propers 30 anys. És probable que aquesta colossal despesa produeixi friccions pel repartiment tant entre les indústries dels estats més contaminants com pels efectes en els estats més pobres amb poca capacitat d’actuació. També entre la Xina i els EUA per la seva diferent estructura econòmica i de mercat.

Si la guerra d’Ucraïna, causada en realitat per un problema menor, viu una escalada fins a la magnitud de la descarbonització del planeta i del desequilibri que aquesta pot produir en la política energètica mundial, les conclusions no podran ser més negatives. Però, com sempre, no es pot inferir el futur a partir del passat. És la tecnologia la que ens pot portar la solució: Malthus es va equivocar, llavors... No ho hauria dit ningú, ara la situació és paral·lela. Hi ha lloc per a l’esperança.

stats