Concòrdia versus venjança

Diuen que fa mal desavesar la cabra avesada a saltar, certament. A Casado li ha bastat un tres i no res per deixar la “llibertat líquida” d’Ayuso fora del discurs per tornar al seu argumentari favorit de la unitat d’Espanya. Cánovas del Castillo, quan encara faltava més d’una dècada per tancar el segle XIX, sostenia que les nacions són obra de Déu  i no es poden fer o desfer a voluntat de les parts. I, per molt estantís que sigui, en això és on encara està ancorat el conservadorisme espanyol (el centralisme que preconitzen els jacobinins d’esquerres és d’una naturalesa radicalment distinta). En aquesta vida d’excitació frenètica que porta, al líder popular se li multipliquen els fronts. Fa carreres simultànies amb Ayuso i Abascal; encara que, en realitat, corre contra la seva pròpia ombra, cada dia que passa més minsa. 

Si l’actitud de Casado davant la crisi migratòria i diplomàtica amb el Marroc ens servís per mesurar la seva talla política, hauríem de concloure que la rauxa d'home d'estat li va durar només mig horabaixa. El podríem definir com un estadista de “sol post”. L’operació marroquina té un abast més llarg que el d’una qüestió migratòria concreta. Un torcebraç a les obligacions de l’estat espanyol, com a antiga metròpoli colonial, en relació amb l’organització del referèndum a celebrar a instàncies de l’ONU entre el poble sahrauí per determinar l’estatus del territori del Sàhara Occidental. L’obligació d’exmetròpoli, encara que difusa, no deixa de ser un tema espinós i incòmode, i més ara que sembla que el president nord-americà Biden no està disposat a tornar enrere la posició de Trump sobre la marroquinitat d’aquell l’indret. 

A Casado, la història i la responsabilitat de l’estat espanyol davant la població de l’excolònia no sembla importar-li molt, àdhuc, pot ser que li rellisquin. Va aprofitar la circumstància per ampliar el reguitzell de culpes del govern de coalició i parlar de la unitat sacrosanta i del déu creador. Però no només això; la infidelitat al Govern de l’Estat inclou, també, el doble joc. Després de reunir-se amb el secretari general de l’Istiqlal marroquí, una formació política ultranacionalista que reclama l’“alliberament” de Ceuta i Melilla, i soci seu en el Partit Popular Europeu, en un tuit li sol·licitava  informació sobre l'entrada irregular a Espanya del líder del Front Polisario (malalt de covid-19 en un hospital de Logronyo a petició d’Algèria). Està clar que amb nacionalistes catalans i bascs no hi vol ni parlar, però si assumeix reivindicacions dels ultranacionalistes del Marroc, fins a on arriba la col·laboració? Sembla que el senyor Casado, en parlar d’unitat, idolatra dos déus diferents, segons l’interlocutor.  

Sánchez, amb l’afany de disputar als conservadors el marc del llenguatge de la fermesa, va desplegar l’exèrcit. A partir d’això, no es pot dir que no li agradés el debat sobre la unitat/integritat territorial i deixés les qüestions de fons per a la “diplomàcia”, sempre més oculta. Parlar d’un referèndum, encara que sigui a casa d’altri, no deixa de ser matèria perillosa en les circumstàncies actuals. De fet, sense quasi solució de continuïtat, el Tribunal Suprem ha proporcionat munició als conservadors per oposar-se als indults dels presos polítics catalans i entorpir qualsevol via de diàleg entre l’Estat i Catalunya que, inevitablement, haurà de conduir a una consulta. La incògnita a dia d’avui és saber quina serà la pregunta, o les preguntes, a fer als ciutadans. Però que ningú tingui cap dubte que, després de la invalidació del resultat del referèndum sobre l’Estatut del 2006, l’Estat deu una consulta als catalans.  

El Tribunal Suprem ha volgut donar la benvinguda al nou Govern de Catalunya fent públic l’informe de denegació dels indults. Els jutges, expressament, volen tornar a condicionar l’agenda política. Hores abans, el PP i Vox al Congrés de Diputats havien carregat amb duresa contra el Govern per no descartar els indults. Algun diari ha parlat de “natació sincronitzada”. L’estat profund emergeix novament a través del poder judicial. Seran querubins i serafins que guarden la glòria del déu creador de totes les nacions. Els anticrists de la democràcia que no deixen les poltrones caducades. Casado tensarà la corda del boicot a la renovació del poder judicial fins aquí on pugui. És part d’una estratègia. 

El Tribunal Suprem es reafirma novament en el principi de “lobotomia jurídica”: no és possible l’indult perquè no hi ha penediment. Sense una rentada de cervell no hi ha perdó, ja ho mantenien en l’informe en contra de la concessió del tercer grau als presos. En aquest sentit, ha estat bé el president Sánchez en contraposar la concòrdia a la venjança i revenja. Els arguments que s'aboquen en l'informe del tribunal van en un sentit contrari. I el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, s’ha erigit en portaveu de la dissidència judicial. Contraargumenta el Govern dient que “un indult quan no hi ha concòrdia és difícil d’acceptar”. Realment, el que és inacceptable i incongruent és la rendició, per obtenir el perdó. 

Per al Poder Judicial, els catalans deuen ser uns heretges, no hi ha cap déu que empari el seu Estat que, segons el text de l’informe, “només existeix en la imaginació dels promotors”. Eduardo Galeano manté que la utopia serveix per caminar; si són milions els que la comparteixen i caminen junts, sempre és possible que aquesta es converteixi en realitat, encara que no tingui la benedicció divina.