Narcís Comadira és un dels nostres principals poetes vius, i és l’autor de títols tan inoblidables com 'Rèquiem' (1984), 'Enigma' (1985) i 'En quarantena' (1990). ¿És just que els nous lliuraments d’un poeta que ens ha donat tant siguin valorats en comparació al seu període de plenitud? Amb Comadira, hi ha una certa tendència a fer-ho. D’aquest 'Manera negra', però, diria el mateix que dels anteriors 'Llast' o 'Lent': “A músic vell, sempre li queda el compàs”, o “On hi ha hagut foc, sempre queda el caliu”, que són dos equivalents catalans que he trobat per a aquella frase castellana que diu que 'quien tuvo retuvo'.
Com els esmentats 'Llast' o 'Lent', 'Manera negra' es presenta com un aplec breu de les peces que el poeta ha fet al llarg d’uns cinc anys. No hi ha massa pla de conjunt, però això no és un retret: la unitat essencial del gènere és el poema, no el recull. I d’aquestes unitats bàsiques, el llibre d’en Comadira ens en dóna un bon grapat que mostren que sí, que el músic segueix dominant el compàs. Poemes que podrien figurar en una antologia del gironí, i això és dir molt. Potser no tant els poemes d’aparença més programàtica o ambiciosa, sinó aquelles peces petites, pulcres, del Comadira que es mou entre la melangia i la felicitat descoberta en un traç d’una vella pintura o en un matís de la claror del capvespre.
M’agrada, per exemple, un poema dedicat a la lletra anglesa, la tipografia elegant que fa pensar en velles participacions de noces o en etiquetes de pot de confitura. I m’agrada ‘La guerra dels cent anys’, un poema rotund obre la maledicció de la guerra. I també ‘Tarda de setembre’, que és el Comadira de sempre, el que descriu una tarda feliç “envoltada d’un lleu perfum d’engany”, i que ho fa en una peça singularment rodona . O ‘Lucca’, un paisatge toscà que acaba, una mica sentenciós, amb aquests versos: “Lloar la vida és lloar l’alegria. / Amb tot, és la tristesa qui ens alleta”. Si us agrada Narcís Comadira, ja ho sabeu: hi ha hagut foc, i encara queda caliu. Per molts d’anys.
