El client sempre té la raó
Parlem cada dia, i amb raó, de les guerres a Gaza i Ucraïna. Però parlem poc d'una guerra tan infinita com el conflicte del Pròxim Orient, encara que molt més rendible: la guerra contra les drogues. Ens crida l'atenció de tant en tant, com aquests dies, amb el caos a l'Equador. I ens n'oblidem de seguida. Sembla que ens sigui igual que aquesta “guerra” sigui la principal font planetària de corrupció i que estigui devorant tants països llatinoamericans. La droga és dolenta, no? Doncs cal seguir amb la guerra i mirar cap a una altra banda.
Richard Nixon va declarar la guerra contra les drogues el 1971. Un dels seus consellers, John Ehrlichman (condemnat el 1975 a 18 mesos de presó pel seu paper en el cas Watergate), va dir molts anys després, el 1994, al periodista Dan Baum que la idea consistia en criminalitzar els dos grups més actius en les protestes contra la Guerra del Vietnam i contra el racisme: relacionant hippies i pacifistes amb la marihuana i la població negra amb l'heroïna, es podia justificar la brutalitat policial. Ehrlichman és mort, igual que Baum, i la família Ehrlichman nega que existissin aquestes declaracions. Però la lògica era aquesta.
Els Estats Units han gastat des d'aleshores més d'un trilió de dòlars per combatre la producció i el consum de drogues. Amb un resultat discutible. Certament, la guerra de Nixon, continuada per tots els presidents posteriors (Joe Biden va dir que acabaria amb ella però no ho ha fet), ha permès empresonar més d'un milió de nord-americans cada any (la majoria afroamericans), ha estimulat el negoci de les presons privades (ja són 158 als Estats Units) i ha donat feina a milers i milers de persones (la famosa DEA, la Drug Enforcement Agency, té en nòmina més de 10.000 agents).
Tot i això, aconseguir droga és cada dia més fàcil als Estats Units i a Europa, els grans consumidors. Mirin l'actual crisi del fentanil. O mirin al seu voltant i pensin en l'acceptació social del consum de cocaïna i altres substàncies sintètiques com a cosa “recreativa”.
Aquí estem molt lluny del front. Puntualment, un amic o familiar es destrossa la vida, o la perd, a causa de la droga. Però aquestes baixes, doloroses, són poques. I la tendència des de fa anys apunta, a banda i banda de l'Atlàntic Nord, a una creixent despenalització del consum. Qui cal combatre, diem, és els productors (pagesos sense cap alternativa) i els càrtels (proletariat rural i urbà immers en una contínua orgia de violència per competir amb grups rivals). Al capdavall, nosaltres som només clients. I el client sempre té la raó.
La realitat és la que és: encara que s'empresonés o es matés tots els cultivadors de coca i tots els membres de càrtels, des del cap fins a l'últim sicari, el negoci es reproduiria en pocs dies. Mentre hi hagi consumidors, surt molt rendible participar en la guerra. Un quilo de coca costa poc més de mil dòlars a Colòmbia, l'Argentina o Mèxic. Traslladat a Europa, aquest quilo es ven per més de 50.000 dòlars, o 50.000 euros. En total, les substàncies il·legals generen un benefici anual de prop dels 800.000 milions a tot el món.
Imagineu-vos quants policies, i quants governs, es pot corrompre amb aquesta pasta. I com els va de bé a les economies desenvolupades, com la nostra, quan es blanqueja: el Fòrum Econòmic Mundial, aquest club capitalista que organitza les reunions de Davos, estima que la droga contribueix en almenys un 1%, potser fins a un 3 %, al producte interior brut d'un país com Espanya.
El consum de drogues, dèiem, és dolent. Sobre això hi ha poques discussions. I encara és pitjor quan les drogues estan adulterades i són de puresa molt variable. Més de 55.000 persones moren anualment als Estats Units per intoxicació o sobredosi accidental. Què s'ha de fer? Legalitzar, evidentment. Fer fora del mercat els càrtels i la seva inconcebible violència, garantir un nivell mínim de qualitat i gastar en prevenció i rehabilitació el que ara s'inverteix en policia, presons i altres. Fins i tot una revista com The Economist està a favor de la legalització. I molta gent l'agrairia. L'Equador, per exemple, no estaria patint aquest moment fosc.
El problema no es resoldria. Mai no es resoldrà mentre hi hagi consumidors. Parlo de nosaltres, l'anomenat primer món. Però seria un problema que no crearia estats fallits ni tanta mort.
El cas és que aquesta guerra té massa beneficiaris i, per tant, res no canviarà.
