28/02/2021

La ciutat dels miracles s’ha quedat sense idees

4 min
La ciutat dels miracles  s’ha quedat sense idees
Disponible en:

Homi Bhabha parla d’un concepte que sempre m’ha interessat moltíssim: l’autoritat cultural, allò que fa que la producció cultural d’un determinat país, ciutat o grup social sigui rellevant per principi i sense discussió. Si utilitzem les ciutats com a exemple, de seguida ens ve al cap Nova York a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial, o el París d’entreguerres, al segle XX, per no furgar més en el temps. Llocs en els quals una sèrie de circumstàncies històriques, polítiques i econòmiques fan que tot el que hi succeeixi no sigui només inqüestionablement interessant, sinó imprescindible per acotar, identificar i definir el Zeitgeist, l’esperit d’una època, fins al punt que la resta no pugui fer res més que adoptar un paper secundari i acceptar voluntàriament un grau de colonització cultural relatiu en detriment de la cultura pròpia. Aquesta autoritat cultural de la qual parla Bhabha no existeix sense un equivalent en els plans polític i econòmic. Dit d’una manera brutalment compactada i referint-nos als Estats Units, no es poden separar l’expressionisme abstracte de Pollock, la poesia de Frank O’Hara, la pelvis d’Elvis, les cuixes de Marilyn Monroe i els texans Levi’s de la bomba atòmica ni del fet d’haver guanyat el més gran conflicte bèl·lic de la història de la humanitat, i sortir-ne com el productor del 45% del PIB mundial. Aquesta conjunció de factors és el retrat robot geopolític dels últims setanta-sis anys, que ha permès, entre altres coses, que la bandera dels Estats Units pintada en encàustica per Jasper Jones sigui una fita de l’art d’avantguarda de la segona meitat de segle passat. ¿Es poden imaginar el mateix amb l’espanyola?

Barcelona no juga en aquesta lliga, no perquè sigui la segona ciutat d’Espanya (Nova York també és la “segona” ciutat dels EUA), sinó perquè Espanya té un pes específic escàs en la política mundial i a ningú li importa gaire el que digui o faci. Que a l’art espanyol li passi el mateix no és per accident. En aquest difícil context, però, Barcelona ha estat capaç de defensar-se bé en situacions extremadament adverses al llarg de segle XX. Prova d’això és la favorable percepció que es té des de fora d’Espanya d’aquesta ciutat que ha estat tantes vegades a prop del miracle. Fins ara. ¿Per la pandèmia? Fins a cert punt, i només en la mesura que ha despullat una situació que s’ha estat forjant des de fa temps.

Hi ha un moment en què, un cop lliure de les inèrcies de la resistència antifranquista, la classe política -tant espanyola com catalana- s’adona que no necessita la cultura per a res, que és més aviat una molèstia i que no donar-hi suport no li representa cap pèrdua de vots. Consegüentment, la seva cotització política cau en picat. Si a això hi afegim el fet bastant evident que la majoria d’aquesta classe política no té un interès personal per la cultura en general i no entén del tot en què consisteix l’excel·lència, no podem estranyar-nos que Barcelona, que és del que m’interessa parlar, no tingui, per exemple, una orquestra simfònica de classe mundial; o permeti que el MNAC, la nau capitana dels museus d’art de Catalunya pendent d’expansió, funcioni amb una sabata i una espardenya; o que el Macba s’hagi quedat sense espai de magatzem, cosa que no li permet créixer ni complir la seva missió principal, que és la de col·leccionar en el temps. Permetin-me esmentar un cas sagnant. El MNAC va ser un prestatari important de l’exposició de Joaquim Torres-García que va organitzar el MoMA fa uns anys. Aquesta fantàstica exposició va viatjar després a Madrid i a Màlaga (!), però no va venir a Barcelona -tenint en compte la relació d’aquest artista amb la ciutat, la cosa té mèrit- perquè el MNAC no disposava de prou diners per fer-ho possible... Hi ha un bé que coneixem com a amor propi que, evidentment, no se sap on ha anat a parar. Se’m pot dir que em preocupo massa de les institucions en lloc de la precarietat en què ens movem els que fem l’art, la literatura, la música, el teatre o el cinema que justifica la seva existència, però és que la salut i potència de les institucions és sempre simptomàtica de tota la resta. Sense institucions de primera línia la resta es difumina. Recordem el que era Barcelona durant el franquisme. Que la classe política no entengui això dona la mesura de la seva longitud de mires, encara que només de boca vagi repetint com un lloro que la cultura és el futur. No s’ho creuen i quan es veuen en un compromís ens porten una Manifesta d’importació o anuncien la transformació dels espais del Museu Marítim en sales per a exposicions de “nivell internacional” comprades fora. Què passa, aquí no hi ha talent? Barcelona podria ser una ciutat de referència. Ho té tot, menys ambició.

stats