Cinquanta

Ara que s’han complert cinquanta anys de la mort de Franco, ha vingut de gust, tant a la premsa progressista com a la conservadora, fer un balanç no tant de la figura com del que va significar la dictadura feixista que va vertebrar políticament el país durant trenta-sis anys. Només Portugal ha tingut una dictadura de dretes més llarga; cap altre país del món (i el salazarisme no va ser tan mortífer) va tenir una fèrula equiparable, ni tan sols les dictadures militars de Veneçuela o el Paraguai. Això, evidentment, ha de tenir conseqüències en la vida civil i política, com la té si la dictadura és d’esquerres i molt llarga, com a l’URSS, la Xina, Cuba i Romania, entre d’altres. 

Les dictadures podreixen la mentalitat dels països; no basta implantar una democràcia formal perquè tot d’una la gent i la classe política comenci a actuar amb normalitat i justícia, amb pluralisme i llibertat. A Espanya hi ha hagut terrorisme fins fa ben poc; i la violència policial no s’ha acabat d’erradicar, i la polarització no ha desaparegut, sinó que no ha fet més que incrementar-se. Tampoc la llibertat d’expressió és indiscutible, amb cantants a la presó. No cal dir que una societat governada pel feixisme és una societat grollerament patriarcal, i que tampoc el patriarcat ha fet per aquí gaires reflexions crítiques. També una dictadura congria molta desconfiança en les institucions, així la Policia, els jutjats o fins i tot Hisenda. 

Malgrat l’estat de les autonomies, la partitocràcia fa que tot funcioni, a la pràctica, com un estat centralitzat; des de Madrid es decideixen fins i tot les conselleries més irrellevants d’un sistema institucional que va anar molt bé per col·locar franquistes des de l’endemà de la mort del dictador. I encara que els franquistes d’aquella fornada ja siguin morts, s’ha perpetuat una classe social –famílies, llinatges, vertaderes sagues– que va créixer i prosperar a l’ombra de la dictadura, dels seus negociets o negociats, i que continua allà, també a les càtedres. Si a molts llocs la dreta s’ha fet populista i agressiva, aquí només ha hagut de tornar a la nostàlgia franquista per fer el mateix discurs. Però si hi ha una dimensió franquista a l’Espanya d’ara és en la relació amb les llengües que no són el castellà. El dret a ser monolingüe en castellà a tot Espanya és un dret que només es pot sostenir des d’una mentalitat de dictadura.