Cinquanta anys

Com es pot explicar què va ser el franquisme a les noves generacions del país? Fins i tot els de la meva generació en vam tenir un coneixement indirecte, a través del que ens explicaven els pares (nascuts als anys cinquanta) i els padrins (nascut als anys vint, i fills de la Guerra Civil). Un temps estrany, fosc, violent i inexplicable, perquè en el fons, per a la joventut, és sorprenent el fet de consentir viure sense llibertats, reprimits i vigilats, sense possibilitats d’intervenir en els assumptes públics, i molt sovint, com en el cas de les dones, amb limitacions aberrants davant de les coses més elementals. 

Ara es compliran cinquanta anys de la mort del dictador Franco, i es veu que les institucions preparen tot un seguit d’actes per commemorar el decés d’una figura que és clau per entendre què som i d’on venim. També és cert que el franquisme s’usa, per part de bona part dels demòcrates, com a eina limitadora, més que com a esperó per aprofundir. Com que el franquisme va ser terrible, la democràcia i la Constitució espanyola que li dona forma no s’han de tocar, o com si el franquisme pervisqués sota la forma d’una constitució que s’ha convertit en un tòtem, i que ja posa en perill tots els equilibris sobre els quals es va aixecar la Transició. Explicar què va ser el franquisme també és explicar què pot ser una democràcia, i és aquí on, em temo, fallaran les institucions. Contar què va ser el franquisme també és recordar les sentències de mort, signades fins a l’últim moment, i qui s’hi va oposar, i qui s’hi va posar de perfil, i quina mena de ‘demòcrates’ valents hi havia en aquell temps, més enllà de la retòrica de l’exili interior. 

I això al mateix temps que creix, aquí i arreu del planeta, una dreta autoritària, que a Espanya es fa seu el franquisme com una època bona, de prosperitat i ordre, una dreta identitària que és directament franquista i no se n’amaga, i que estarà encantada de treure-li la pols al dictador en les commemoracions, per fer-se’l seu i reivindicar un llegat que mai ha estat tan enterrat com se’ns volia fer creure. Aquí, el record de la infàmia es convertirà en propaganda, sobretot en un moment en què la joventut sembla temptada per opcions polítiques on l’autoritat juga un paper fonamental. Des de finals de la Segona Guerra Mundial que la democràcia, arreu del planeta, no havia estat tan qüestionada. No esperem, però, una unanimitat de condemna a la dictadura i al seu significat miserable; en contrast amb Alemanya, aquí no tenim gaire clar què va ser, allò, i de quina manera s’ha de condemnar en bloc. I al mateix temps veiem que parlar ara de Franco no és aliè al càlcul de l’esquerra, que necessita un altre cop evidenciar que la dreta espanyola no és (mai ho ha estat) pura, i que el PP necessitarà Vox en un horitzó electoral que s’apropa. Tot aquest joc de caramboles i memòries trucades és una forma de tripijoc potser no gaire democràtic, i ens torna a evidenciar de quina manera Franco és una presència obscura, que continua manejant fils des de l’ombra de la por.