28/02/2021

El cinema no morirà mai (una altra cosa són les sales)

2 min
El cinema no morirà mai  (una altra cosa són les sales)

Scorsese ha tornat a fer una de les seves diatribes defensant el cinema per sobre de l’streaming. Suposo que no cal insistir en la diferència que hi ha entre experimentar una pel·lícula en una sala -ben equipada- i mirar-la a la pantalleta del mòbil anant amb Rodalies. Però no entenc la sacralització que encara genera allò que, pomposament, anomenen “l’experiència col·lectiva”. Que és una gran mentida flagrant: cadascú veu una pel·lícula diferent, encara que escuri crispetes de la mateixa paperina. L’art és una experiència intrínsecament individual. Fins i tot la presumpta “connexió amb l’artista” és una altra frase buida: reaccionem a l’obra i ens la fem nostra (o no) mentre l’artista és a casa cuinant coliflor, posem per cas, i pensant en el seu art, no en el públic.

Escric això, per cert, des d’un amor ben gran per les sales de cinema. Abans de la gran capgirada vírica hi anava quasi cada setmana. M’agradava inserir-m’hi, fer passes sordes sobre la moqueta, deixar-me caure a la butaca i abandonar els ulls i les orelles a tots els estímuls XXL de la pel·lícula. Amb el mòbil apagat, fins i tot. Tot plegat esdevé una experiència uterina: com ser a la banyera, però en gran. Ara bé, el problema si moren les sales de cinema no és d’experiència. A casa, sense fer cap inversió desaforada, es poden veure pel·lícules amb condicions tècniques més que suficients i sense la fressa de gent i cel·lofanes associada a una sessió en hora punta.

No, el drama és que el sector està estructurat al voltant del furor que generen unes poques estrenes cinematogràfiques. Però això està canviant i el sentiment d’esdeveniment es pot crear encara que aquella pel·lícula arribi directament al menjador de les cases. Les sales de cinema s’han de repensar, i ho estan fent: han de ser més polivalents, per deixar de dependre d’un nombre molt reduït de títols que els salven l’any. Han de crear comunitat (i escric això després de confessar el meu punt asocial). Han d’assumir que la batalla de la comoditat l’han perdut i, per tant, han de jugar amb la del confort, que pot semblar el mateix però és ben diferent. I la batalla de l’experiència, la de l’exclusivitat i la de la sorpresa.

Mirar sèries al mòbil no és ideal, però tampoc és cap crim. Tractar la gent que ho fa amb condescendència o menyspreu és no entendre que -per a molts continguts- la importància de la mida de la pantalla o de la litúrgia de sortir de casa és relativa. Millor mirar cinquanta pel·lícules l’any on sigui -sabent-les triar, sabent-les pair, esclar- que no tres a les sales. I, sobretot, mirar per sobre l’espatlla la generació Netflix és defensar un discurs que difícilment engrescarà ningú perquè sucumbeixi a l’enorme plaer de visitar una sala de cinema i apagui el món durant dues hores.

stats