Dies després del conflicte sorgit amb la vacuna d’AstraZeneca, en què s’ha posat en dubte la seva seguretat de forma mediàtica tot i l’existència d’assaigs clínics rigorosos i avaluacions positives per part d’agències reguladores, queda al paladar un regust de desconfiança en un sistema de controls i revisions al servei del procés de generació de coneixement.
La notorietat social assolida per part dels processos de recerca encaminats a generar una vacuna per tal de lluitar contra la pandèmia del virus SARS-CoV-2 ha duit un doble vessant força interessant: la capacitat de divulgar els èxits científics d’una forma més generalitzada i l’obertura total a la crítica d'aquests. La ciència ha assolit la fita històrica de desenvolupar, no només una, sinó múltiples vacunes tan sols dotze mesos després del primer cas de covid-19 identificat al món. I, tot i això, és interessant –i també preocupant– la desconfiança de la societat envers processos avalats pel mètode científic. Un fet, aquest darrer, que no ens deixa de sorprendre a aquells que coneixem els seus fonaments.
El mètode científic es basa en l’observació, la formulació d’hipòtesis i l’experimentació i anàlisi crítica dels resultats per tal d’aportar noves conclusions i coneixement al camp d’estudi en qüestió. A més, existeix un sistema de revisió per part d’experts dels distints camps d’especialització –conegut com a sistema d’avaluació d’experts–, clau a l’hora de valorar les conclusions de l’estudi en qüestió i la seva posterior publicació en revistes de divulgació científica, certificant i validant el coneixement generat. Pel que fa a projectes de caire translacional, és a dir, aquells que aconsegueixen connectar la recerca i transformar-la en aplicacions amb impacte social (fàrmacs, aliments o maquinària instrumental) es contemplen encara més filtres de control. Existeixen agències reguladores encarregades de valorar i revisitar els resultats i les conclusions aportades pels investigadors, per tal de confirmar que aquestes aplicacions respecten els nivells mínims de seguretat i compleixen amb la legislació vigent.
La institució europea responsable de l’avaluació d’aquests processos translacionals al camp de la medicina és l’Agència Europea dels Medicaments (AEM), encarregada d’aprovar la distribució de qualsevol tipus de fàrmac a la Unió Europea. Al febrer, l’AEM aprovà l’ús de la vacuna d’AstraZeneca després d’una primera avaluació positiva per part d’un comitè especialitzat, que revisà l’informe dels resultats dels distints assaigs clínics desenvolupats pels equips investigadors de la farmacèutica, anteriorment publicats a la revista The Lancet. A causa dels dubtes sorgits i a l’aturada del procés vacunació per part de la majoria de països de la Unió Europea, l’AEM va realitzar una segona avaluació positiva de la vacuna d’AstraZeneca. A més, la passada setmana vam conèixer els resultats referents a la seva alta eficiència contra la infecció del SARS-CoV-2 (70% de prevenció en pacients simptomàtics, 100% en casos severs i un 80% en pacients de 65 anys o més).
La ciència avança qüestionant la nostra realitat i, per tant, valora positivament les crítiques i la necessitat de reavaluació de certs processos; sobretot en matèria de salut pública. L’observació, la formulació d’hipòtesis i l’anàlisi dels resultats de l’experimentació pertinent és un procés pausat, pacient, però segur i sota un control i revisió constant. D’aquí la gran fita d’aconseguir una vacuna amb tan poc temps, un èxit assolit gràcies a l’experiència acumulada quant a processos d’experimentació i assaig clínic, la titànica col·laboració internacional entre la comunitat científica. Però també gràcies a anys de recerca bàsica encaminada al coneixement de la biologia que caracteritza els coronavirus, sense oblidar la necessària i immensa inversió de diners públics bolcats al camp de la innovació i el desenvolupament. En un estat com l’espanyol, a la cua europea a escala d'inversió econòmica al sector I+D+i, el sector científic és molt conscient d’aquesta necessitat.
Si es vol seguir impulsant i afavorint la generació de coneixement, és imprescindible el suport sostingut i la confiança robusta –que no cega– de la societat cap a la ciència, per tal de fixar al pensament col·lectiu la importància i el valor del coneixement que aporta la recerca i el desenvolupament tecnològic.
Diu l’expresident d’Uruguai, José Mujica, que “mai arribarem a un món perfecte, anem pujant esglaons”, i que “esperança no és arribar, esperança és caminar”. Potser el mètode científic no és perfecte, però és la millor eina que tenim per observar, qüestionar i analitzar el nostre entorn, caminant cap a l’ideal de certesa. Confiem en la ciència.
Sebastià Franch Expósito és doctor en Medicina i Recerca Translacional i investigador al Memorial Sloan Kettering Cancer Center
