Cent dies de l’alcalde Collboni
El balanç dels primers cent dies d’un governant tendeix a ser un balanç trampa, perquè sovint s’acaba concloent que en tres mesos no hi ha temps de res. Però entomarem el clàssic i, si parlem de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, direm que, almenys, no ha empitjorat la ciutat.
S'hi continua apreciant el mateix problema de sempre: els polítics i alts funcionaris municipals trepitgen poc el carrer, i qualsevol ciutadà veu problemes concrets i es fa creus que, si ell els veu, l'Ajuntament no els vegi. Per exemple: l’enllumenat. Com és possible que amb la tecnologia del 2023 no s’eviti que s'encengui tan tard i s’apagui tan d’hora (amb conseqüències per a la seguretat). O els contenidors: n’hi ha que sempre estan rodejats de brutícia i tothom veu on són i a causa de què. Per què no s’hi actua específicament? O les cruïlles que sempre s’embussen: per què no hi és mai, la Guàrdia Urbana? O per què la plaça del Macba continua sent propietat dels monopatinadors?
Però aquests són els problemes fàcils de resoldre, diguem-ne. El substantiu és el malestar que causa Barcelona. Cada dia hi ha més gent a qui se li fa una muntanya haver-hi de venir o viure-hi, perquè li han limitat la circulació sense haver-li millorat el transport públic per entrar i sortir de la ciutat, o perquè desapareixen comerços, o no pot permetre’s un lloguer, o veu que els seus fills han de marxar de Barcelona perquè mai s’hi podran comprar un pis, que tot és molt car. El barceloní sent que fa nosa, que la ciutat ja no li pertany, que és un actor de repartiment en la pel·lícula que protagonitzen els turistes i els expatriats amb sous més alts.
Com s’adreça, aquest malestar? Perquè la propaganda no és diàleg. Qui escolta els barcelonins? Quin projecte de futur hi ha per a Barcelona, més enllà de les obres inacabables?
