La censura xinesa ens roba les paraules

Un matí del novembre passat em vaig despertar amb una imatge commovedora: vídeos de joves manifestants en diverses ciutats xineses cantant i cridant proclames per posar fi a l'opressiva política de covid zero que havia seguit la Xina durant la pandèmia. Tinc 31 anys i mai a la vida havia vist els meus conciutadans enfrontant-se al govern amb aquesta determinació.

Em va meravellar el seu coratge, però no vaig poder evitar una sensació d'inquietud: les protestes van deixar clar com la censura, la propaganda i la mà de ferro del govern pel que fa als discursos havien frenat la capacitat d'expressar-se d'una generació.

Les protestes es van caracteritzar pels fulls en blanc que sostenien molts manifestants. Era una manera intel·ligent d'evitar problemes: fer una declaració sense dir res. Però per a mi aquells fulls buits també representaven, visualment i literalment, que la meva generació està perdent la seva veu, i potser fins i tot el control del seu propi llenguatge.

El monopoli del Partit Comunista de tots els canals d'expressió ha frenat el desenvolupament de qualsevol llenguatge de resistència en mandarí, especialment des del 1989, quan la brutal repressió militar del moviment estudiantil de la plaça de Tiananmen va constatar què passa amb els que es manifesten. Si el llenguatge configura la nostra manera de pensar, i la majoria de la gent pensa només en el seu propi idioma, com pot la joventut de la Xina crear un moviment de resistència eficaç i durador amb unes paraules que no tenen?

El problema no és la llengua xinesa en si. Paraules com llibertat, drets i democràcia existeixen en mandarí, com en gairebé totes les llengües. Són valors universals. Tant el Moviment del Quatre de Maig del 1919, un aixecament liderat per estudiants contra la invasió colonial occidental a la Xina i la incompetència dels líders xinesos, com el moviment estudiantil del 1989 van convertir el mandarí en una arma, fos en escrits llargs o en eslògans curts. Però dècades de censura i la por de violar-la han fet que els xinesos tinguin por fins i tot de pensar amb aquestes paraules, i fins i tot de parlar-ne o escriure-hi. Jo inclosa.

El 2020, mentre treballava a la indústria cinematogràfica xinesa, molt vigilada, els productors van rebutjar un guió que havia escrit sobre els esforços fallits d'una dona soltera per congelar-se els òvuls. Moltes xineses volen congelar-se els òvuls per poder fecundar-los més endavant, però la Xina prohibeix que les dones solteres ho facin. El meu guió no passaria mai els censors, em van dir els productors, perquè desafiava la política nacional. Durant els sis anys que vaig treballar en el cinema xinès, vaig veure assassinar desenes d'altres projectes per motius similars. Farta d'haver d'evitar l'homosexualitat, el feminisme i altres temes que es consideren massa sensibles, vaig decidir escriure ficció, que esperava que em donaria més llibertat.

A finals del 2020 em vaig asseure per escriure el meu primer conte. Estava inspirat en la història de Li Wenliang, l'oftalmòleg de Wuhan que va ser amonestat per les autoritats xineses després d'advertir el desembre del 2019 d'un virus poc conegut que es propagava a la ciutat. Va morir de covid unes setmanes més tard, i molts xinesos van lamentar la seva mort, considerat un heroic proclamador de la veritat.

Però vaig ser incapaç d'escriure la història en mandarí, no només perquè sabia que la menció de Li Wenliang s'havia convertit en tabú, sinó perquè em vaig adonar que m'hauria d'autocensurar. Ni tan sols podia imaginar-me com seria la història en la meva pròpia llengua: no havia llegit mai una peça de literatura mandarina contemporània que parlés de manera directa i crítica de la política xinesa.

Milions de xinesos han de recórrer a la creativitat per evitar la censura quan s'expressen. Això ha generat tot un lèxic d'eufemismes per referir-se a temes delicats. Sovint, el govern acaba censurant aquestes expressions un cop s'adona del que signifiquen, però contínuament se n'inventen de noves.

La censura determina el que no podem dir. La propaganda ofereix el que sí que podem dir i s'ha infiltrat en els patrons de parla de la gent normal. Jo ara visc als Estats Units. La tardor passada, mentre feia una videotrucada amb la meva mare, que era a la Xina, em vaig lamentar que feia tres anys que no ens vèiem. En vaig culpar la política de covid zero i li vaig dir que la trobava a faltar. Ella em va contestar que les decisions del govern sempre eren correctes perquè saben què és el millor per a la majoria de la gent. Va afegir que jo havia sigut egoista al veure la pandèmia com un assumpte entre nosaltres dos. Havíem de fer tot el que poguéssim pel bé del país.

Em va trencar el cor que la meva mare no volgués admetre –o no fos capaç de fer-ho– que també em trobava a faltar i que el govern podria ser el responsable de la nostra separació. En aquell moment, la meva mare ja no posseïa una llengua privada; havia deixat que el discurs del partit s'infiltrés en la seva relació més íntima. Molts dels meus amics han viscut cismes generacionals semblants. Un em va dir que ja no discutiria amb els seus pares. Jo vaig dir el mateix. Ens autocensuraríem, una vegada més, per evitar que el Partit Comunista destrossés les nostres famílies.

Malauradament, les autoritats xineses estan detenint els que es van atrevir a alçar la veu al novembre. Si la llengua xinesa es pogués parlar sense censura, si la gent pogués pensar en mandarí sense por, es podria produir un canvi. Si el Partit Comunista fos desposseït del seu monopoli sobre la llengua, les narracions que utilitza per justificar la seva legitimitat s'enfonsarien. Com el llenguatge proporcionat pel Moviment del Quatre de Maig i les manifestacions del 1989, necessitem desesperadament trobar un nou llenguatge que representi la nostra realitat d'avui i per imaginar un futur radicalment diferent.

Abans de morir, el doctor Li Wenliang va dir que "una societat sana no hauria de tenir només una veu". Però les paraules que deixen d’utilitzar-se i les idees que ja no es tenen en compte s'enfronten a l'oblit. La pregunta per a la meva generació xinesa, i les que vindran, no és només si faran sentir la seva veu, sinó si podran trobar les paraules per fer-ho.

Copyright The New York Times