Cendres d’agost

Diumenge és la Mare de Déu d’agost, o Santa Maria, com vulguin dir-ne. L’Església catòlica celebra l’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel. És una vella tradició oriental que Maria va ser pujada al cel després de la seva mort, tradició que va passar a Occident ja abans de l’any mil. A Catalunya molts pobles celebren la seva festa major el dia 15 d’agost i moltes esglésies estan dedicades a Santa Maria. La meva catedral de Girona és una d’elles i tinc molts records de petit en què, amb tota la família, pujàvem a la catedral a ofici per veure l’anomenat "llit de la Mare de Déu". Era una baluerna barroca, un cadafal, amb columnes daurades i àngels i cortinatges, voltat de flors i ciris, que es muntava entre la caixa de l’orgue i la porta principal de la seu. Jacent, una imatge de Maria, vestida de blau, voltada de gladiols blancs, un foc de flames fredes. 

Aquesta celebració del dia 15 d’agost va arribar al seu punt culminant quan, a Roma, Pius XII va declarar l’assumpció de Maria doctrina de fe, és a dir, dogma. En l’Europa destrossada per la Segona Guerra Mundial, en aquella Roma città aperta, el dia de Tots Sants de l’any 1950, enmig de tota la pompa vaticana, que en aquells temps era molt més esplendorosa que no pas ara, amb cadira gestatòria i flabells pontificis, Pius XII ("Questo sí era un vero papa!", com fa dir Fellini a una vella dama en aquella inoblidable desfilada de moda eclesiàstica de la pel·lícula Roma, on, enmig de casulles inversemblants, també desfilen, en patinet, les petites soeurs de la Grande Tentation), Pius XII, deia, va proclamar solemnement que era dogma de fe que Maria havia estat assumida al cel en cos i ànima. A Catalunya li va tocar una engruna d’aquella gran festa vaticana. L’Escolania de Montserrat va ser convidada a cantar a l’ofici. Una feble espurna de llum de reconeixement en la foscor espanyola de la postguerra de les restriccions i el racionament.

A Elx és el gran dia de la Festa, com se’n diu allà del Misteri. Es tracta d’una representació teatral paralitúrgica que té lloc a la basílica d’Elx. Se celebra en dues jornades, la vigília, tal dia com avui, i demà. Un muntatge barroc, amb màquines que pugen i baixen de la cúpula, l’araceli i la magrana, amb cants i música i desfilades del presbiteri a la porta i postadolescents amb túniques de setí blau cel i rosa que fan d’àngels i baixen del cel muntats en les màquines barroques. I una pluja de confeti d’or. Una festa sensual en què es barreja l’encens amb la suor general i els perfums florals i espessos de les il·licitanes. I l’espetec dels petards i el xiulet dels coets. Qui hagi vist el Misteri una vegada a la vida no l’oblidarà mai més. 

Ara, en plena pandèmia, recordo aquestes coses que són un tresor i em sap greu no poder anar a Elx o si més no a ofici a la catedral de Girona on suposo que alguna cosa en queda d’aquella esplendor barroca de la meva infantesa. O potser ja tot és cendra només. Les vides humanes acaben en cendra i tenebra. I mentre crema Grècia i crema Sicília i crema i es nega Turquia i ves a saber què cremarà demà, veig els meus records com s’esvaeixen i es van tornant cendra. 

Mig agost, el ferragosto dels italians, de fet, el final de l’estiu. Quan a les set és fosc, quan les figues i els raïms maduren, quan el setembre traurà el nas amb la primera pluja que caigui. Ja ho sé que encara ha de fer calor, potser molta calor, massa calor, que el món s’ha tornat boig, ja ho sé que el mar va pujant de nivell imperceptiblement, però puja, ja ho sé que les geleres es van fonent i que els humans, abduïts per la cobdícia, no en fem gaire cas. Ja ho sé que el món és ple de criatures que no tenen res per menjar, que es moren de gana i de malalties mentre quatre milionaris pugen a no sé quants quilòmetres només per sentir-se ingràvids. Deu minuts d’ingravidesa! La Mare de Déu va pujar més amunt! La humanitat ha embogit i no s’adona que aquests virus que la torturen són un capítol més de tot plegat, del mar que puja, del gel que es fon, de la terra que crema.

Estic trist, ja ho veuen. M’he fet vell i no em queda més que el recurs de la memòria, que també es va fonent. Els joves d’ara, el seu món, els seus costums, les seves ambicions, la seva desmemòria, em semblen absolutament estranys. Pasolini ja parlava d’una mutació antropològica. I d’això ja fa gairebé mig segle. No és pas només que hi hagi un canvi climàtic, sinó que es tracta, sí, d’una mutació antropològica. Què en sortirà de tot això? La pena és que no ho podré veure...