Catalunya de dol per la mort de Milà i Fontanals (1884)

De l’editorial del setmanari La Veu del Montserrat (19-VII-1884), fundat i dirigit per l’eclesiàstic i poeta Jaume Collell (Vic, 1846-1932). Dissabte va fer 138 anys de la mort de Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), catedràtic d’universitat, filòleg, poeta, historiador de la literatura catalana, un dels impulsors de la Renaixença catalana.

A Vilafranca del Penedès, amada terra de son bressol, ha mort Manel Milà i Fontanals, lo baró recte, lo amic afable, lo lleial patrici, l’insigne lletrat a qui tots carinyosament anomenàvem Mestre, a qui ploraran llarg temps los que senten algun amor per la pàtria catalana. Fins ara tots l’hem estimat, ara començarem a enyorar-lo; fins ara tots, així los que foren sos coetanis com los que ens havíem assegut als bancs de la seva aula universitària, ens trobàvem a pler al seu costat, escoltant sa docta paraula, demanant-li son consell, gaudint amb l’expansió de sa ingènua conversa; ara tots lo trobarem a faltar i sovint recordarem son nom amb trista recança. Perquè en Milà no era solament una glòria literària, no era tan sols un nom dels pocs que han passat les fronteres d’Espanya per fer-se un lloc honrós en lo senat il·lustre de les eminències europees; per nosaltres era en Milà una gran idea i un bell caràcter, i no dubtem en afirmar que havia sigut l’home providencial en aquest benaurat moviment de renaixença de les lletres catalanes. Ell no tenia l’ardor del propagandista ni la passió de proselitisme; però dant-se compte en bon hora de la tasca que Déu en aquest món li assignava i per la qual lo havia dotat de facultats extraordinàries; sentint en son pit l’amor de la bellesa resplendor de la veritat, i l’amor de pàtria, forma la més viril del sentit estètic; amant de la tradició, no per fal·lera, sinó per arrelat convenciment, sense renegar per despit convencional del temps present, com fan alguns, s’entregà al treball des de sa infància, ensenyant en lo periòdic, en lo llibre i en la càtedra, i més encara amb l’exemple d’una vida sòbria i recta, abundant en esplets sanitosos, com un camp ben conreat i de bones llavors, regat quotidianament amb lo suor d’una fatiga sostinguda fins al vorell mateix de la tomba. La tomba s’és ja tancada i l’amic i el mestre ja no el veurem més aquí a la terra! Catalunya està de dol; i des de que baixaren a la tomba en Balmes, en Piferrer i en Llorens i Barba, no havia il·luminat lo sol de Montserrat un dia més trist per la nostra pàtria com lo dia 16 de Juliol de 1884! Montserrat! Aqueix nom sagrat nos fa recordar que en ben solemne diada, lo Excm. Sr. D. Manel Milà i Fontanals, s’avançà amb pas ja insegur per la vellesa, però ferm i digne per la fe cristiana, cap a les grades de l’altar de la Patrona de Catalunya, i en mans del sacerdot posà l’ofrena dels poetes catalans a la Verge Maria coronada Reina del Principat. Les paraules que en aquell moment de sublim emoció pronuncià lo venerable Mestre són la síntesi i l’explicació del bé que ha fet a Catalunya l’eminent lletrat, lo docte catedràtic que acaba de baixar al sepulcre. [...]