Inici de temporada amb guerra al fons

Quan Israel i els EUA van començar la guerra de l'Iran, el 28 de febrer passat, el món sencer es va estremir, però a Mallorca el calfred va tenir un to particular: “Això afectarà la temporada turística?”, va ser l'interrogant que es feien, ansiosos, els empresaris del sector turístic i els seus servents, també coneguts com a governants electes. I encara molts de ciutadans rasos, contribuents purs i simples, es feien la mateixa pregunta, perquè tenen interioritzat un temor ancestral semblant al de la petita aldea gal·la dels còmics d'Astèrix. En efecte, si aquells guerrers dels boscos gals vivien amb la por que un dia el cel no els caigués damunt el cap, molts mallorquins d'avui pensen angoixats en la possibilitat que un dia deixin de venir turistes. Han assimilat la idea que el turisme és la seva font d'alimentació (“el turisme ens dona menjar”, repeteixen, com un salm responsorial) i que dedicar-se a altres activitats econòmiques que no siguin el turisme equival a un retorn a una vida d'escassedats i privacions. (Per edat, la majoria no han conegut l'escassedat ni les privacions, però dins el repertori de prejudicis que han incorporat inclou també una intensa aporofòbia).

D'aleshores ençà la guerra de l'Iran ha seguit el seu curs, de cada dia més incert i més alarmant, i, no obstant això, els turistes han vingut. Amb la Setmana Santa comença la temporada turística pròpiament dita: enguany podem dir, per tant, que la temporada abasta des del 31 de març al 31 d'octubre. Són set mesos rodons, en contraposició amb els tres que durava la temporada estiuenca tradicional (que se cenyia als dos mesos estrictes durant els quals la gent solia fer vacances, juliol i agost, amb l'afegit de la segona quinzena de juny per obrir i la primera de setembre per tancar). Ara la cosa dura més del doble, i l'objectiu de fa temps és aconseguir que la temporada turística en duri dotze, de mesos. En efecte, abans que aprenguéssim a dir ‘desestacionalització’ sense travar-nos, la realitat ha deixat clar que es tractava d'un miratge: no aconseguirem distribuir millor els turistes a través de les diferents estacions de l'any, a fi d'evitar la massificació, sinó que tindrem massificació tot l'any. La desestacionalització era un altre autoengany (en aquest cas, d'origen progre) a l'alçada del ‘turisme cultural’: promovent això no hem obtingut turistes que vinguin a participar en els nostres clubs de lectura i a treure l'abonament del teatre Principal i l'Auditori de Manacor, sinó guiris que visiten exposicions prefabricades, susceptibles de ser muntades i visitades en destinacions intercanviables: tant és Màlaga (el model a seguir pels nostres actuals governants) com Palma, per als compradors del paquet vacacional d'amants de les experiències culturals i gastronòmiques.

Quan l’Iran va començar a disparar els seus míssils de llarg abast, un mitjà local va publicar un reportatge intentant alertar que aquests coets tenen prou potència perquè un d'ells pugui caure damunt Mallorca. I el que és molt pitjor, hi podria caure en plena temporada turística. Hi ha una forma no gaire subtil (però ben arrelada d'autoodi), que consisteix a creure que som massa petits perquè ens pugui afectar allò que passa al món, o que la nostra lamentable condició de destinació turística madura ens fa de mel i sucre. Cap de les dues coses és certa: Mallorca, encara que a un nombre important de mallorquins els costi de creure, forma part d'aquest món convuls, violent i impredictible que surt a les notícies. No tan sols en forma part, sinó que és un punt estratègic al mig del Mediterrani. I la seva temporada turística també ho és.