Donald Winnicott (1896-1971), pediatre i psicoanalista britànic, intuïa i estudiava que la necessitat de seguretat acompanya l’ésser humà des del primer instant de vida. Explicava la necessitat de sentir-se “sostingut” per l’entorn per poder créixer i viure amb confiança.
Literalment ‘to hold’ en anglès significa: ‘sostenir’, ‘contenir’, ‘protegir amb les mans’. Però Winnicott li va donar un sentit psicològic molt més profund. Quan un infant petit és sostingut físicament i emocionalment per la mare, és alimentat, protegit, consolat i entès, desenvolupa una sensació bàsica de confiança en el món. D’això Winnicott en va dir ‘holding’. Té la sensació íntima que el món no s’esfondrarà sota els teus peus. Gràcies a aquest “entorn sostingut” l’infant pot jugar, explorar, créixer i construir-se. Sense aquest ‘holding’, apareixen l’angoixa, la inseguretat i la fragilitat emocional. A escala social i global les societats també necessiten una mena de ‘holding col·lectiu’. Vull dir que ens agrada sentir que hi ha ordre, tenir institucions fiables, normes acceptades i compartides, certa estabilitat i una xarxa invisible que sosté aquesta convivència. Si falla aquest sosteniment –o percebem que falla– aleshores apareix la demanda obsessiva de seguretat.
Pot sonar agosarat, però la seguretat no és només tenir policia o no tenir delinqüència. També és confiança, cohesió, certa credibilitat, sentit de pertinença identitària... És tenir la percepció que algú sosté el marc col·lectiu. Tal vegada les societats modernes no cerquen únicament més seguretat, sinó recuperar la sensació de ‘holding’: sentir que el món encara és capaç de sostenir-les.
Per què he triat com a títol d’aquest article La gramàtica de la seguretat? Doncs, perquè la seguretat també és un llenguatge. Hi ha símbols, emocions, percepcions, relats i fins i tot escenografies del poder. Hem de poder parlar de seguretat sense caure en el discurs alarmista, ni en la ingenuïtat de la negació. Com podem conjugar la necessitat de protecció i els límits entre llibertat i control? També he triat la paraula ‘gramàtica’ perquè fa molt poc que m’acaben de descobrir la figura i el llegat de Gianni Rodari i n’he quedat fascinat. En confiança La gramàtica de la seguretat ens transmet ressonàncies de la Gramàtica de la fantasia. En Winnicott hi encaixa perfectament, i aplicar-ho a un tema social i contemporani m’ha semblat un atreviment.
Afinem una mica més; a sa Pobla –a qualsevol poble– quan veim una plaça bruta, un fanal romput, un carrer sense llum, observam com està transmetent un missatge emocional a la població. I davant aquests fets reals que tant ens neguitegen a les xarxes socials, hi encaixa molt bé la teoria de James Q. Wilson i George L. Kelling, que més o menys deia que els petits signes de desordre poden generar la percepció d’abandonament i inseguretat encara que el nivell real de delinqüència o criminalitat sigui baix. Evidentment que l’ús dels canals d’informació actuals pot ser manipulat i redirigit cap als interessos propis de corporacions, partits polítics, etc. És un dels reptes importants que tenen les societats actuals: l’abús de la manipulació i del populisme fàcil. Aquest abús per tal d’assolir el “poder”. Sembla que hem arribat a una de les paradoxes més punyents que tenim avui en dia: “Com més protegida està una societat, menys tolerància té a la incertesa”. Però, en el fons, a un espai molt interioritzat, al llarg dels anys de la meva activitat policial he observat que la gent no demana únicament protecció física. Demana sentir que el món encara és comprensible, ordenat i governable.
Tornem al meu poble; el mes d’abril passat, a sa Pobla es produïren quatre fets delictius de baixa intensitat, o de delinqüència menor. L’autor va ser ràpidament identificat i posat a disposició judicial; era una persona multireincident i força coneguda. Alguns dels afectats i també d’altres, empraren les xarxes socials i amplificaren la seva por. Alguns partits polítics hi veren una oportunitat per fer-se veure, guanyar presència i utilitzar-ho políticament. Això passa cada cert temps, gairebé de forma cíclica. Certament és legítim, però realment –en tractar-se d’un tema delicat– estan ‘jugant’ amb les emocions i la por de la ciutadania. El resultat fou que durant les setmanes següents hi va haver un augment de la percepció d’inseguretat i de por entre els poblers. Evidentment, el consens polític de totes les forces en matèria de seguretat encara no ha madurat prou i –a escala municipal– és pràcticament inexistent. La defensa i el treball conjunt per a la ciutadania encara hauran d’esperar.
Ara bé, aturem-nos i anem a la realitat dels fets. El municipi de sa Pobla, el seu ajuntament, els darrers cinc anys ha destinat de mitjana entre un 10% i un 11% del pressupost inicial a la seguretat ciutadana. És una ràtio relativament alta si la contraposam a la resta de municipis de l’estat espanyol. Això vol dir que –per a l’equip de govern– ha estat una prioritat important a l’hora de dissenyar les seves polítiques municipals. Cada habitant de Huialfàs gasta aproximadament cent cinc euros anuals en seguretat local. Les despeses en seguretat a escala estatal queden fora d’aquestes xifres. Aquest seria un fet objectiu, però es troba molt allunyat de la percepció que tenen molts de poblers.
Hi ha molta feina a fer i –sobretot– molta feina per explicar, per fer entendre. Personalment, voldria endinsar-me en el pròxim article en el paper que juga la Policia Local i la nostra privacitat que anam perdent, en aquest mosaic tan complex i interessant. Per resumir, podem concloure que el gran drama de les societats modernes no és només la inseguretat real, sinó la necessitat constant de sentir-se protegides. I la pregunta, inevitable, que queda enlaire és: Per què una societat objectivament segura continua tenint tanta por?
Nota: Aquesta setmana he acabat el meu contracte laboral i social amb la Policia Local de sa Pobla. Han estat més de quaranta-quatre anys de dedicació. Als inicis, jo era un jove amb més curiositat que formació, eren altres temps. He procurat retornar al meu poble tot allò que ell m’ha donat. El sentiment de gratitud és enorme. El paisatge finit i les cares de la gent que ja ha partit també m’han acompanyat. M’he equivocat moltes vegades i deman disculpes a la gent a qui hagi pogut fer mal o perjudicar. La vida continua i ens cal assaborir-la i compartir-la. Fins al pròxim article, gràcies.
