¿Els catalans volem continuar sent els conillets d’Índies?

Mentre el PSOE i el PP es van anar alternant en el govern en solitari, repartir-se els càrrecs i les portes giratòries va ser fàcil. Després, el PP va caure tan baix en la corrupció que el PSOE no va tenir més remei que desallotjar de la Moncloa els populars encapçalant una moció de censura que, per primera i única vegada en la història, va poder fer caure un president en exercici gràcies als vots d’una impensable coalició de partits. I els populars no l'hi perdonaran mai als socialistes, perquè durant dècades PSOE i PP s’havien reservat en exclusiva el títol de partit d’estat, i als dos els estava bé. Però a partir d’aquell moment les regles del joc de trons van canviar. 

Per tant, si el PSOE apareix avui al costat de la defensa del poder legislatiu i de la voluntat popular és més per necessitat que per convicció. La fotografia de l’avui ministre Iceta anant al TC el 2015 a demanar la suspensió d’una votació al Parlament aboca una llum aclaridora sobre el tacticisme de Sánchez, que ara diu allò que “estem davant d'un intent d’atropellar la democràcia per part de la dreta judicial”.

Fa molt de temps que Catalunya ha mostrat a Espanya quins són els límits de la seva democràcia, i ja no em refereixo al segrest de l’Estatut del 2006, que també, sinó a allò de “en absència de violència es pot parlar de tot”. No, no es pot parlar de res, ni es pot votar segons què, abans al Parlament i ara al Senat.

I per això, sigui amb un cinisme inacabable o amb una ingenuïtat impròpia, aquests dies sembla que a molts espanyols progressistes els està caient la bena dels ulls. Davant del trist espectacle, als catalans ens correspondria decidir si volem continuar sent conillets d’Índies (un espòiler, en va dir Rufián) de l’autoritarisme espanyol vestit de corona, toga i tricorni, o si volem, d’una vegada per totes, ser protagonistes definitius de la nostra emancipació de tanta trampa amb la paraula democràcia.