Catalans, flamencs i ‘jondos’

Entrevistar J.V. Foix va ser literàriament un luxe, que em va permetre tractar-lo des de l’educació però amb alguna llicència. Se’m va emprenyar quan li vaig preguntar si els seus poemes estaven a l’alçada de la nata de la pastisseria familiar de Sarrià, i se’m va emocionar quan li vaig preguntar pel seu tracte amb Federico García Lorca, que el 1935 va presentar a Barcelona Yerma i Bodas de sangre amb la Xirgu, i ell mateix va recitar, cantar i tocar el piano al Casal del Metge de la Via Laietana en l’espectacle Una ciudad por su música de noviembre a noviembre : vuit mesos abans que l’assassinessin.

Foix em va sorprendre parlant del Lorca músic, de la soirée privada que va fer per a un grup d’escriptors, al piano i cantant algunes de les cançons populars d’arrel flamenca que havia recollit amb Manuel de Falla. Una recerca poble per poble que va remetre a les ensenyances del mestre tortosí Felip Pedrell, impulsor de l’òpera nacional catalana. Homenatge de Lorca a Catalunya que també va passar per algunes de les nostres cançons populars, que, em va dir Foix, “ell se sabia millor que nosaltres”.

L’entrevista d’Esther Vera amb Lluís Cabrera per la seva autobiografia novel·lada La vida no regalada, i l’article de la seva secció L’observadora titulat “Sortir del subsol”, em van fer reflexionar sobre l’enriquidora varietat de cultures que conviuen a Catalunya, de les quals el flamenc forma part, però que tanmateix ara poden ser qüestionades -cito la directora-“fent gala de la tradicional capacitat d’esmicolar-se en milícies que graduen la puresa d’una catalanitat quasi religiosa”. De manera que reivindico per la part que ens toca el flamenc i el jondo, remuntant Falla i Lorca fins a Pedrell, i seguint amb les interpretacions sublims que d’aquell repertori van fer Conxita Badia i Victòria dels Àngels. Falla, de mare d’ascendència catalana, Matheu, que fa la primera audició de Noches en los jardines de España al Cau Ferrat, amb Santiago Rusiñol d’amfitrió, i estrena (5/XI/1926) el Concert per a clavecí al Palau, amb Wanda Landowska de solista i l’Orquestra Pau Casals i Conxita Badia, en una integral dedicada al compositor. Falla, en fi, el geni del flamenc simfònic, compon la seva única òpera amb l’Atlàntida de Verdaguer com a llibret, després d’un curs intensiu de català amb la gramàtica de Pompeu Fabra.

Josep Pons, director titular del Liceu, va conduir un enregistrament (Harmonia Mundi, 1995) definitivament meravellós de les cançons de Falla i Lorca, amb versions de Joan Albert Amargós, Feliu Gasull, Lluís Vidal i el mateix Pons, amb l’Orquestra de Cambra del Teatre Lliure i la cantaora Ginesa Ortega, criada a Cornellà. Pons va fer una Atlàntida memorable amb l’OBC, escenografia de La Fura dels Baus, Jaume Plensa i Carles Padrissa, sobre la façana de la catedral de Granada: després que l’estrenés Eduard Toldrà al Liceu, el 24 de novembre de 1961, tres úniques representacions el juny de 1996. En vaig fer crònica a La Vanguardia i encara aplaudeixo.

Això del flamenc a casa nostra ve de ben lluny. Només deixo aquí uns apunts meus, alguns viscuts i altres tocats, com les peces pianístiques d’Albéniz, Granados i Malats, que van saber traduir a l’ivori el duende. Don Antonio Mairena, un dels màxims exponents del cante, em va dir que venia sovint a Catalunya, sobretot des de les seves col·laboracions amb Carmen Amaya, i que aquí se sentia com a casa, perquè ningú fora d’Andalusia el vivia tant. A través de don Antonio -em “recibía ” al seu pati andalús de Sevilla- vaig saber d’un dels seus tocaores, Diego del Gastor, el qual vaig escoltar acompanyant el meu amic Pepe Menese, continuador artístic i polític de Mairena, que van demostrar que es podia desafiar la dictadura fins i tot amb la música que la dictadura s’havia apropiat. Diego del Gastor va ser mestre de Toti Soler, aquest músic immens que associem a la fundació del rock català amb Pau Riba, i a Ovidi Montllor, però que ell sol ha creat un art inenarrable, com ara una Sardana flamenca. Toti Soler, net d’Alexandre Galí, col·laborador de Prat de la Riba a la Mancomunitat i pare de la pedagogia catalana.

Carmen Amaya, la bailaora més gran de tots els temps, va néixer al barri del Somorrostro, i el seu correlat masculí, Vicente Escudero, l’intel·lectual estilista del baile, va triar Barcelona per passar els últims anys de la seva vida i va morir en un pis de la plaça Reial, cuidat per la seva millor deixeble, la barcelonina Maria Márquez (Ramona de Solà). El seu més excels continuador, Antonio Gades (Esteve de cognom), era independentista del Vinalopó, és Creu de Sant Jordi i el primer que em va dir quan el vaig conèixer (1977) va ser exactament: “Tu parla’m sempre en català, jo parlaré com puga”.

Tot plegat culmina -entre d’altres- en Juan Manuel Cañizares, un dels millors guitarristes flamencs, de Sabadell i professor de l’Esmuc; en Ginesa Ortega, Mayte Martín, Duquende i Miguel Poveda, que ha tancat el cercle posant en flamenc lletres de poetes catalans, cantant a la Diada de 2007 i a la Fira del Llibre de Frankfurt del mateix any, amb la delegació artística de la Catalunya cultura convidada. L’ombra allargada de Lluís Cabrera i el Taller de Músics plana per tot arreu i assegura el futur d’aquesta lúcida convivència que tant li deu i que es manifesta urbi et orbi en Rosalía. Aquesta relació que ha engendrat gèneres mestissos com l’havanera i la rumba catalana, que va universalitzar Antonio González, el Pescaílla -una placa al carrer de la Fraternitat, 8, recorda on va néixer- gràcies en part al seu matrimoni personal i artístic amb Lola Flores, va expandir-se amb Peret i es va modernitzar amb el Gato Pérez, un mestís de cap a peus que va néixer a Buenos Aires, es va coure a Gràcia i la Ribera, estiuejava a Altafulla i va morir a Caldes de Montbui.