Els catalanoparlants tenim un mèrit
La llengua pròpia de les Illes, des del segle XIII, és el català. Altra cosa és que, a més de la llengua pròpia i oficial a les Illes, també ho és oficial el castellà per la pertinença de les Balears a l’estat espanyol
Secretari general de l'STEI IntersindicalLa llengua pròpia de les Illes, des del segle XIII, és el català.
Altra cosa és que, a més de la llengua pròpia i oficial a les Illes, també ho és oficial el castellà per la pertinença de les Balears a l’estat espanyol i perquè ho imposa -sí, ho imposa- la Constitució espanyola a l’article 3 ("Todos los españoles tienen el deber de conocerla...").
Mentrestant l'Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, que forma part del que s'anomena "bloc de constitucionalitat", al seu article 4 diu "Totes les persones tenen el dret de conèixer-la i d'usar-la, i ningú no pot ser discriminat per causa de l’idioma". Aquí ja tenim el conflicte: el deure de saber el castellà i el dret d'usar el català. I la llengua malparada sempre és la llengua pròpia d'aquesta terra.
Només els catalanoparlants som bilingües. Per tant, no és cert que tota la societat balear sigui bilingüe perquè per ser-ho cal saber i usar, de manera indistinta, ambdues llengües. Ser bilingüe no és que a les Illes es parli català i castellà, sinó que qualsevol illenc usi, per tant sàpiga, les dues llengües i no només una d’elles.
Qui vol que el català sigui un mèrit per exercir de personal empleat públic a les Illes Balears és que no accepta la realitat lingüística de les Illes, que pensa que amb el castellà n'hi ha prou perquè els que som bilingües tenim el "mèrit" de "girar" la llengua i no passa res. La llengua és part de la persona, com el caràcter, i no poder expressar-nos en català és amputar una part de la nostra personalitat. Haver d'expressar-se en una altra llengua que no és la teva materna és canviar la personalitat d'un mateix, perquè la llengua també és expressió i sentiment.
Cal xerrar clar i català (o castellà): un no pot dir que no té res en contra del català i tot seguit dir que ha de ser un mèrit, perquè tenir un mèrit no és un requisit.
Certament, és un mèrit que amb tants d'entrebancs que ha patit el català al llarg de la història perquè deixés de ser la llengua pròpia de les Illes, prohibint-ne l'ús oficial (Decret de Nova Planta de 1715, Dictadura de Franco i les polítiques d'algunes legislatures del PP de les Illes), encara sigui la llengua pròpia i oficial de les Illes, perquè estau segurs que hi ha entitats i gent que treballa perquè el català es vagi perdent i perdi l'estatus de pròpia i oficial.
A partir d’aquí, no hi ha mitges tintes sobre el tema. O el català és un entrebanc i, per tant, prescindible el seu ús ara també en els serveis públics (perquè a l’àmbit social i privat és prescindible), o com a llengua pròpia i oficial d'aquesta terra se n'ha de garantir l'ús en les relacions entre el personal empleat públic i la ciutadania de les Illes. Si a l'àmbit sanitari el català no és necessari, gens dista aquesta mesura de les que va implantar el Decret de Nova Planta el 1715 ni les de l'època de la Dictadura.
Les coses, pel seu nom.
