Cases per als rics: política d’habitatge?

El principal argument per justificar les mesures aprovades aquesta setmana al Parlament per la renovada majoria PP-Vox, vestides de política d’habitatge, és que es resoldrà el problema gràcies a la màgica llei de l’oferta i la demanda: posam més pisos en el mercat, això automàticament en davallarà el preu, i finalment la gent podrà accedir a un habitatge. Vivim dies de passió, però s’ha de tenir molta fe per ser tan crèduls.

El problema de les “solucions” aportades pel Govern autonòmic en matèria d’habitatge és justament la renúncia a fer política i a reduir el paper de l’Administració a simples facilitadors de les dinàmiques del mercat, quan justament el problema de tot plegat és la mercantilització de l’habitatge, que ha convertit un dret humà, constitucional i estatutari en una quimera per a bona part de la població.

I, així i tot, la presidenta ha afirmat que tot això ho fan “perquè representen la majoria”. Doncs no ho sembla. Perquè a més de fiar-ho tot al mercat, l’altre gran problema de les propostes aprovades és l’enorme desajustament entre els preus de l’habitatge que es construiran i la realitat social i salarial de les Illes Balears i els seus habitants. Dit d’una altra manera: les 20.000 cases que es construiran només en el cas de Palma no podran ser adquirides per la immensa majoria dels illencs. Però, sobretot, no podran ser adquirides per qui més les necessita. Això sí, podran fer-ho els qui ja són rics, els rics que venguin de fora, i de pas altres continuaran fent-se rics traslladant els marges de benefici de la construcció de luxe a habitatges que haurien de ser accessibles per a tothom.

Quan es parla d’oferta i demanda, és obvi que hi ha moltes maneres d’incrementar l’oferta, començant per no destinar habitatges a ús turístic, facilitant canvis d’usos, rehabilitant o construint habitatges de titularitat pública destinats a lloguer (cosa, per cert, inexistent a l’agenda governamental). Pel que fa a la demanda, a qui ens referim? Als habitants de les Illes que necessiten un primer habitatge, o als especuladors locals i forans que només veuen en l’habitatge que tants necessiten un actiu econòmic? 

Amb les dades a la mà, governar per a la majoria, o amb voluntat de representar la majoria, implica assumir que les Illes, per molt que ara vulguin que ens sentim orgullosos de bracet de campanyes de promoció turística i folklore en vena, no som terra de rics. 

Més enllà de recordar que estadísticament una de cada cinc persones a les Balears és pobre (i una de cada tres criatures), citaré dues fonts una mica més detallades respecte d’aquesta qüestió: en primer lloc, l’enquesta d’estructura salarial publicada per l’Agència Tributària, corresponent a 2023. Per començar, que algú provi de demanar una hipoteca de més de 300.000 euros amb un salari mitjà anual de 23.874 euros bruts, o que provi de pagar un lloguer a qualsevol poble o ciutat de la nostra comunitat que el Govern s’ha negat a declarar zona tensada, renunciant així a posar un topall als preus del lloguer.

De les prop de 600.000 persones assalariades a les Balears el 2023, un 35%, és a dir, més de 200.000 persones, varen declarar ingressos inferiors als 15.120 euros anuals, bàsicament perquè eren o són treballadors i treballadores de temporada. En el cas del jovent, per a qui ara s’ofereixen avals hipotecaris “per a habitatges de fins a 380.000 euros”, el salari mitjà davalla a 20.557 euros entre els menors de 35 anys, i fins a 10.983 en el cas dels menors de 25. Pel que fa a les persones estrangeres, que són un de cada quatre illencs, la mitjana salarial està en 11.961 euros. Pel que fa a les persones jubilades, només cal recordar que, si bé la pensió mitjana se situa en 18.159 euros (15.098 en el cas de les dones), dues de cada cinc pensions se situen per sota del llindar de pobresa (pensions inferiors a 785 euros mensuals).

Si anam a una altra font, el Panell de Llars, que es basa en les dades detallades de les declaracions de l’IRPF de 2022, el percentil 50 s, és a dir, allò que determina els ingressos del 50% de la població, només s’ha de tenir en compte que la meitat dels contribuents de les Balears no arriben als 18.880 euros, molt per sota del salari mitjà. I a anys llum de poder pagar ni un lloguer a preu de mercat, ni que cap entitat bancària no els pugui concedir una hipoteca. 

Realment algú pensa que cap dels col·lectius esmentats, que sumats representen la gran majoria de la població illenca, realment estan representats per les mesures aprovades aquesta setmana pels nostres governants? Qui és que guanyarà (o ja hi guanya), amb aquesta operació mercantil vestida de política? Un altre dia podem analitzar les dades dels percentils més alts, en renda i patrimoni, que són la immensa minoria de la població balear. Aquells que s’han fet rics, entre altres coses, gràcies a l’acumulació d’una riquesa molt mal repartida. Només cal recordar, per acabar, que la desigualtat és el corc de la democràcia.