El sarcasme distant no funciona. Observar-los en la llunyania, com si fossin espècimens rars o ignorants, tampoc (perquè no ho són). Criticar-los a la barra del bar, indignar-se amb els amics i insultar el televisor no serveix. L’extrema dreta que pregona idees xenòfobes, masclistes i autoritàries no desapareixerà sola, ni tornarà al pou de vergonya nostàlgica d’on ha sortit. Sempre hi ha estat, ara tan sols ha sortit de l’armari, però si ho fa és perquè se sent valenta, impune, forta i capaç. Criticar-ho en la intimitat no ho canviarà.
Per ventura participar en una manifestació o una concentració tampoc esborrarà l’extrema dreta, tot i que com a mínim és fer-hi qualque cosa. Però allò que segur que hi ajudarà és estar alerta dels missatges que emeten els extremistes en persona, per WhatsApp i les xarxes socials, informar-se i explicar al nostre entorn les trampes dels seus arguments. Delatar les manipulacions. I, sobretot, mantenir i escampar l’esperit crític necessari per detectar les falsedats que escampen.
Cada casa, cada conversa, cada telèfon mòbil es pot convertir en una trinxera –dialèctica– contra l’extrema dreta. En una eina per combatre-la, probablement la més eficaç que hi pot haver. Per fer-ho cal estar alerta i no perdre cap oportunitat d’identificar i revelar, amb tacte i paciència, mentides, mitges veritats i arguments tramposos. La responsabilitat que l’extremisme no s’escampi és de tothom, però els mitjans de comunicació hi jugam un paper clau. És per això que aquesta mateixa estratègia ens l’hem d’aplicar a nosaltres mateixos:cada taula de la redacció ha de ser una trinxera contra la manipulació.
