Casa d'orenetes, casa d'amoretes

Tant de bo que es confirmi aviat l'indici sonor que les orenetes van arribant! Encara no n'he vista cap, a Palma, i m'he construït la idea que començaran a niar a partir de la setmana vinent, quan la lluna assoleixi el quart creixent i el dibuix del quart d'esfera ―la mateixa forma que la d'un niu d'oronella.

Aquests ocells, que migren d'una manera molt semblant a com ho fèiem nosaltres fa segles (pendents dels cicles de renovació de la terra), ens han acompanyat des de temps immemorials. De primer, feien llar en coves i balmes, quan vivíem de la caça i la recol·lecció. Després, es van aixoplugar als replecs de les nostres tendes i cabanes i, més tard, es van instal·lar als masos i els estables de les possessions rurals: sempre a prop dels humans i del bestiar, perquè atraiem les mosques, mosquits i paràsits dels quals elles s'alimenten. Amb la industrialització del camp, ens van seguir fins als pobles i ciutats, on de sobte proliferaven les deixalles: recordo quan la mare rumiava si convenia més evitar un balcó o ampit de finestra empastifats, o assegurar-nos que a l'estiu no ens entrarien cuques a casa. 

Aquest hirúndid menut i negre, amb la cua forcada, ha contribuït, a més, a la creació literària i a l'imaginari popular de les cultures amb les quals comparteix residència. A Mallorca, les oronelles hi eren benvingudes perquè pagaven el lloguer puntuals: cada set anys, si els propietaris del balcó o teuladís les havien tractat respectuosament (és a dir, si no els malmetien o tombaven el niu), elles hi deixaven, abans de la migració, una pedreta de Santa Llúcia; un amulet per a la prosperitat.

És probable que, de tot això, ja no se'n recordi gaire ningú perquè, malgrat que ens hàgim  tornat ben sedentaris, avui la casa representa una moneda d'intercanvi, més que no pas un bé d'ús. Inclús les orenetes pateixen, a hores d'ara, el problema de l'habitatge. El fet que els nostres governs no vetllin per aquest dret fonamental es relaciona amb l'economia i amb una metamorfosi del sentiment de pertinença: la casa no és un espai que va acumulant les identitats de cadascun dels seus ocupants al llarg del temps, sinó un bé comercial que es ‘blanqueja’ cada cop que ha de ser re-habitat.

Aleshores passen coses terribles. La Rosario, a 97 anys, ha estat desnonada del seu pis a l'Hospitalet per un error del TSJC. La pífia ha trasbalsat l'àvia de manera irreversible perquè, malgrat que s'ha esmenat l'errada i la víctima torna a disposar d'un sostre, terra i parets per omplir d'existència, l'administració ha extraviat (o llençat al fems) tots els seus “efectes personals”. En diverses entrevistes, la Rosario insisteix que el que li dol és que l'hagin desposseïda de la seva foto de casament; del testimoni del seu pas pel món.

Més a prop, a Búger, hem hagut de lamentar la mort del compositor i activista cultural Antoni Caimari. D'aquest poble, si no hagués estat per ell i per la llista de persones i accions que hi va agombolar, qui sap si jo en sabria res més que els acudits que n'expliquen els amics campaneters. Però, en un dels extrems del llogaret, a la possessió de Son Bielí, Caimari hi va establir la Fundació Àrea de Creació Acústica, l'any 1985. Des d'ACA, l'illa s'albira quasi sencera, com si en servés el secret o un tresor. Caimari habitava una cel·la de l'immoble, la qual cosa era lògica perquè es dedicava en exclusiva a fer funcionar la fundació, i a crear, compondre i ensenyar amb el llegendari piano que en constitueix l'element material emblemàtic. Malauradament, d'un parell d'anys ençà, estava gran i malalt: necessitava acompanyament i cures, i algú que fes rutllar l'entitat.

No furgaré en les desavinences entre l'hereu, l'administració i el Patronat de la fundació; vull reflexionar sobre el fet que Caimari es morís en una residència. I és que tant ell, de ben segur, com els qui el coneixíem ens havíem imaginat que la seva ànima il·luminada s'enlairaria deixant el cos encorbat entre un reng de tomaqueres, o entre les fileres de l'arxiu/llibreria, o bé per sobre del gran piano. I encara que els arguments mèdics assegurin que, tanmateix, ell ja no n'hauria estat conscient, la sensació és d'una migració injustament trista. La confirmació que la nostra societat allarga l'esperança de vida per un cantó i, per l'altre, menysté el dret a una mort digna, a un bon final.

La presidenta Armengol ha encertat amb l'expropiació als bancs d'una sèrie d'habitatges, on residiran les famílies i persones vulnerables desnonades durant la pandèmia. Caldrà acompanyar les víctimes d'aquest procés i treballar per tal que, si s'han de tornar a traslladar, la migració no suposi la pèrdua del llegat de cadascú. Com les orenetes, som capaços de refer cada any el niu, si no ens roben els continguts del farcellet.

Laia Malo és poeta, traductora i músic