El cas de l’Eduard Pujol

Llegeixo a l’ARA que “un jutge de Barcelona ha deixat a un pas de seure al banc dels acusats una de les dues dones que van denunciar per presumpte assetjament sexual l'exdiputat de Junts Eduard Pujol”, perquè li va imputar "falsament actes d'agressió". Arran del cas, Pujol va ser forçat a deixar la cambra i el van suspendre de militància.

Ara sabem que amb aquesta dona Pujol va mantenir-hi trobades esporàdiques, però que va decidir “acabar la relació”. Llavors ella el va amenaçar “amb penjar fotografies íntimes” a internet, segons que va demostrar ell, que “va aportar al jutge 3.400 missatges” on també li deia coses com: “Tens por? Tindràs un dia mogut". L’assetjadora era ella. Va mentir per empastifar-lo.

Com que la violència contra les dones és una qüestió tan terrorífica, seriosa i estesa, tots nosaltres, davant d’un cas presumpte, reaccionem com si de presumpte ja no en fos. Dubtar, donar el benefici del dubte, seria considerat un acte de suport als masclistes i un acte de masclisme. Sap greu, esclar, que una dona, una dona precisament, sigui la que se n’aprofita, de la xacra de l’assetjament sexual contra les dones. Un cas així dona ales als que diuen: “Es pot acusar algú de lladre, que caldran proves, però no calen proves per acusar algú d'assetjament sexual”. Però en trec una cosa bona, de la qüestió. M’alegra –m’alegra de veritat– poder constatar que cada persona és cada persona i que de deshonestos n’hi ha de tots els gèneres. Hi ha deshonestos mascles i deshonestos femelles.

He vist amb la meva filla, aquests dies, el documental sobre Jeffrey Epstein, que abusava de nenes de la seva edat; catorze anys. El personatge que no pots comprendre de cap manera és el de la seva dona, que era la seva encantadora subministradora de carn fresca. Era la que captava les nenes, la que les amenaçava perquè no diguessin res, després que el seu estimat marit les hagués violat tranquil·lament a la llitera de massatges de la mansió que compartien.