Carta a Ursula Von der Leyen: 'Una suma que no suma'
Benvolguda presidenta de la Comissió Europea: de la mateixa manera que ningú no dubta que es pot ser català i queixar-te del funcionament de les institucions catalanes, s'ha de poder ser europeu i avergonyir-te de com es governa Europa. El despropòsit en la compra i subministrament de les vacunes n'és l'últim exemple.
Europa és, ara mateix, una suma que no suma. Cada estat membre empeny Europa cap a un costat diferent, de manera que la potència d'un espai comú de quatre-cents cinquanta milions d'habitants no acaba d'explotar. Uns remen cap aquí i els altres remen cap allà, cosa que es tradueix en cimeres interminables de matinada per acabar arribant a acords in extremis que no descontenten ningú, però que segurament tampoc els satisfan. Si les lentes i feixugues institucions europees es mouen és per la inèrcia que marquen els socis. Els estats membres ja s'encarreguen que no aparegui cap líder europeu fort, perquè així ningú els discuteixi les decisions. Quanta gent deu conèixer el seu nom, senyora Von der Leyen?
La Unió Europea va pel pedregar i els socis fan veure que no; no fos cas que es decretés una crisi i es demanessin reformes profundes en la manera de governar-la. El més important, per a ells, no és que funcioni bé, sinó que hi puguin continuar manant i bloquejant acords. La gestió de les vacunes contra el coronavirus era el primer gran repte després del Brexit. L'ocasió per demostrar al Regne Unit que a fora d'Europa hi fa molt fred. I, en canvi, ha servit per obrir-nos els ulls i adonar-nos que formant part d'una estructura més gran no hem pogut tenir més eines per lluitar contra la pandèmia.
El lideratge correspon als primers ministres dels països i a Europa li deixen els funcionaris i els buròcrates. La Unió ha anat creixent en països membres, al mateix temps que la seva dimensió política s'anava reduïnt. Hi va haver un temps en què ser europeu era allò que ara en diuen un objectiu aspiracional. Entrar-hi significava el punt final a la dictadura i a l'aïllament internacional. Han passat molts anys i encara ens costa criticar les institucions europees, per les esperances dipositades, per tal com havíem mitificat el nostre ingrés i perquè, quan et queixes de la impotència d'Europa per governar-se per culpa dels nacionalismes d'estat, t'acusen de tenir una mentalitat obtusa i provinciana. Però, per sobre de tot, costa criticar la Unió Europea perquè ni hi veiem solució ni podem plantejar cap alternativa.
P.D. Molts catalans també entreveien en Europa un espai on podrien expressar la seva identitat de manera més lliure. Quan han anat maldades, sempre hem sentit la mateixa lletania per resposta: “No ens correspon a nosaltres opinar d'afers interns dels estats”. Més clar, l'aigua.
Albert Om és periodista.
