CORRENTIA
Opinió 16/02/2019

Qui es fa càrrec del país

Guillem Frontera
2 min

Les debilitats de Jordi Pujol amb la Justícia no invaliden en absolut la seva filosofia política ni la seva idea de país. La cura ferotge amb què s’ha volgut desacreditar i anorrear el seu llegat polític basant-se en activitats obscures retrata un país obsessivament dedicat a triturar el pensament sobre una Espanya altra, alliberada d’aquesta mena de somni imperial fracassat en què s’ha convertit. En una de les manifestacions més barroeres de la desvergonya, se l’ha alineat a la mateixa banda dels Bárcenas, el Bigotes i altres carronyaires.

Una de les obsessions de Pujol girava entorn de la necessitat que tenen els països que algú “se’n faci càrrec” per al seu trànsit cap a una nova etapa de progrés. És home de moltes preguntes, i qui hagi compartit amb ell estones que havien de ser de tranquil·la conversa em guardaran de mentir: el seu afany de saber era constantment atiat per una energia que no podia controlar. No sé si és apropiat parlar en passat, però és el temps del qual tenc notícia directa. De Mallorca, en sabia moltes coses, però li costava veure-hi la realitat que amagava –i ara és pitjor– la terbolesa de la Mallorca turística. Qui es fa càrrec de Mallorca?, preguntava amb un punt d’angoixa.

Què se li podia contestar? Es referia, evidentment, a qui jugava aquí el paper de la burgesia catalana al Principat. Qui estava interessat, com a classe, en el progrés global de la societat mallorquina. En resposta: el balanç del que han aportat els rics al progrés del país és estremidor, resquitlla el no-res, sobretot si es descompten les iniciatives clarament orquestrades a major glòria immediata dels patrocinadors.

I és que el tret característic dels rics del país contemplats així, en conjunt i amb algunes honorables excepcions, és una cobdícia insadollable, paroxística, amb especial interès a mantenir en la pobresa els seus conciutadans –els sous que paguen ho garanteixen. L’expressió social de la seva riquesa es concreta en aquelles caríssimes i exclusives banalitats que depassen el concepte de luxe i perden de vista el de qualitat. I, sobretot, es desentenen egoistament, grollerament, de la societat que els ha proveït de les eines per enriquir-se.

I això ens fa un país encallat en les seves misèries, les seves incompetències.

stats