Caiguts del cel
El fum contamina, però aquí hem estat, inhalant fort. The show must go on, que diuen alguns; la litúrgia, que diuen uns altres. El que és clar és que l’espectacle ha estat unànimement masculí. És ben bé que als homes els interessa tot el que fan els homes i que la revolució de l’Església catòlica és sempre no fer la revolució. Però se me n’ha anat el sant al cel. Mai més ben dit. Pel cel, no pel sant, que a mi el que em fascina no és un líder espiritual, i menys un papa, sinó la sonda que va llançar la Unió Soviètica el 1972 i que s’espera que caigui a la Terra abans no acabi la setmana. Segons l’Agència Espacial Europea, serà dissabte a les 8.18 del matí nostres, amb un marge de 18 hores amunt o avall. No és poc marge. Si mai aquests de l'ESA perden la feina sempre poden anar a treballar a Rodalies.
No és nou que ens vagi caient brossa del cel; de fet, generem tanta brossa que no m’estranyaria que es pogués omplir l’espai, encara que últimament el que ens cau més és pedra, potser per alguna raó profètica, o digues-li primavera, digues-li canvi climàtic. I sembla que la pedra ja ha fet molt més mal que aquesta sonda que es preveu que caigui al mar, que no vulguis saber la de merda que acumula aquest també, pobre. Segons les estadístiques espacials, en 70 anys mai no ha caigut res sobre una persona, i la probabilitat és tan petita com que et caiguin cinc llamps a sobre. Totes coneixem persones que tenen molt mala sort, malgrat les estadístiques, així que... Però confiem que, com a molt, caurà sobre algun peix, els damnificats de torn, perquè no ens l’imaginem caient sobre un creuer. Bé, sí que ens ho imaginem però com a argument de pel·lícula. Que no deixaria de ser paradoxal que una sonda de la Unió Soviètica acabés caient, 53 anys més tard, sobre una de les opcions d’oci de la classe mitjana més discutibles dels nostres temps. I creuer és també com s’anomena la planta de les esglésies. Si és que ni que no vulguis, tot acaba connectat.
La sonda en qüestió, que van anomenar Kosmos 482, que com a nom, psè, tenia com a destí Venus, però no va arribar mai a sortir de l’òrbita terrestre. A diferència dels papes, que viuen fora d’òrbita. Perdó. La sonda feia un metre de diàmetre i pesava una tona. Però el temps és implacable i, amb l’edat, anem canviant. I com que aquest era un projecte secret de la Unió Soviètica, no se sap com deu haver evolucionat. Només ho saben els russos. És una mica com això dels cardenals, que s’ho fan entre ells amb un misteri injustificat, perquè el veritable misteri continua sent la Santíssima Trinitat. En tot cas, la cosa té un aire a Good Bye Lenin que ho fa bastant entranyable, encara que després vingui la gent de ciència i t’aixafi la guitarra dient-te que cada setmana hi ha coets i satèl·lits que tornen a l’atmosfera. I que la sonda soviètica no és com un meteorit, en termes dels efectes que pot causar la seva caiguda; això vol dir que els de la sonda són menors, o sigui que qui desitja que caigui el meteorit per acabar amb tots els despropòsits mundials, no és el cas.
La gent de ciència no entén que per a les persones que només mirem el cel per saber si hem de treure la roba estesa, ens sembla molt extraordinari que un objecte que es va enviar el 1972, que no va arribar a destí i del qual se saben poques coses perquè era un secret de la Guerra Freda estigui aquesta setmana a punt de caure. De fet, és infinitament més extraordinari que veure com es reuneixen uns homes per decidir quin altre home manarà en la seva empresa.
