Cadàvers per a la pau

Per més que rastregis en el diccionari, no trobaràs adjectius que condemnin suficientment l’assassinat de Miguel Ángel Blanco. Quan la mort omple de sang l’ànima de l’assassí, quan desapareixen de l’horitzó els sentiments humans, algunes persones encara duen més enllà l’abjecció, l’oprobi. I no és menester forçar més la semàntica per acostar-nos a l’horror d’aquell assassinat, que generà tanta solidaritat amb la família –també amb la família política– de la víctima. Mai ens vàrem sentir tan lluny, tan radicalment enemics d’ETA. Consumada la salvatjada, no quedava res d’antigues i dubtoses complicitats amb els que havien girat el rumb d’una Història d’Espanya a punt de caure en mans de Carrero Blanco.

Ara fa vint-i cinc anys de tot allò. El temps ha sedat algunes coses però hi ha gent del PP que hi injecta cada dia porcions inassumibles d’odi. Són persones que no poden consentir el dol com una aportació generosa a la pau. Volen mantenir com més excitat millor l’esperit de la venjança, per això posen cada any el cadàver de Miguel Ángel Blanco en el centre de la vida política. Patrimonialitzar els cadàvers rarament significa emprar-los com a signe de concòrdia. I per a aquestes persones el cadàver és tan exclusivament seu i de ningú més que no en deixen fer símbol d’un país que cerca el futur per camins de la reconciliació. També es diuen patriotes.

Guillem Frontera és escriptor