En aquest món es parlen més de 7.000 llengües. Lamentablement, però, més de 3.000 estan amenaçades de desaparició. I no estic parlant de la nostra llengua catalana, que per molt que pateixi atacs cada dia està lluny, encara, de patir les circumstàncies que han d’entomar les llengües que d’aquí a pocs mesos no parlarà ningú. Perquè estem deixant morir llengües a un ritme furibund: cada dues setmanes desapareix una llengua en aquest món. Això, en ple segle XXI, quan sembla que la IA fa miracles, i que la moralització de la societat havia arribat a nivells més alts que en cap altre període de la història. Perquè la immensa majoria de persones d’aquest planeta parlen llengües que són grans demogràficament parlant, uns pocs centenars de llengües que acaba parlant el 90% de la població global.
Les raons per les quals moren les llengües, però, són diverses: en poden morir tots els parlants, com ha passat a l’Àfrica després d’algunes epidèmies (la sida) o a Amèrica després de l’arribada de la verola amb la conquesta espanyola. Però el que les vincla són les pressions dels parlants de les llengües dominants, que acaben convencent els parlants de les llengües minoritàries i minoritzades perquè les abandonin, convençuts de la seva irrellevància o de les poques oportunitats d’ascens social que els dona continuar amb la seva llengua materna. Això ha passat sobretot a Austràlia, on, a més del genocidi, han patit aquesta marginació en un dels llocs amb més varietat lingüística del planeta, amb més de 250 llengües aborígens, de les quals ara mateix només n’hi ha 14 que tenen una incerta bona salut. El que va fer la pressió imperial sobre la riquesa lingüística autòctona no ens és desconegut: prohibicions escolars, desplaçaments forçats, marginació, etc. Paraules que han passat a l’anglès i després al català, com ‘cangur’, ‘coala’, ‘uombat’ i ‘bumerang’, provenen de llengües autòctones australianes, com el dharug, que es parlava a la zona del que seria Sydney, i que, per tant, va rebre més la patacada, tant de les epidèmies que només afectaven els seus parlants com l’escolarització forçosa en la llengua del colonitzador dels infants autòctons. Les seves paraules feien la volta al món i arribaven a totes les llengües, però ells eren condemnats a desaparèixer. Tota una lliçó.
Quan es perd una llengua es perd molt més que amb la caiguda d’un imperi.
