Tres dècades després de néixer, el 5 de juliol de 1996, l’ovella més famosa de la història, Dolly, gira dissecada lentament dins una vitrina del Museu Nacional d’Escòcia, a Edimburg. La seva “creació” va demostrar que una cèl·lula adulta es pot reprogramar fins a estats embrionaris, amb tot el potencial de desenvolupament per endavant.
Així, la reprogramació cel·lular va obrir-se pas com a nou camp de recerca. El 2006 Shinya Yamanaka descobrí com reprogramar cèl·lules adultes en cèl·lules mare pluripotents induïdes (un mèrit que li valdria el premi Nobel el 2012), i que ha necessitat 20 anys de recerca, assajos i prudència reguladora per arribar, finalment i de manera condicional, a la clínica. Ara, el Japó ha aprovat les dues primeres teràpies del món basades en cèl·lules iPS, destinades a la insuficiència cardíaca i al Parkinson.
La biologia i la clínica s’alimenten de conceptes que ben bé esperàvem trobar només a les obres de ciència-ficció. A Minnesota, la investigadora Kate Adamala ha construït un tipus de cèl·lula sintètica, les SpudCells, capaç de créixer, alimentar-se, dividir-se i, fins i tot, evolucionar mínimament mentre competeix per aliment amb altres còpies mutants. Amb només 36 gens (el genoma humà en té prop de 20.000), la cèl·lula no ha nascut, ha estat construïda. Encara no sap sintetitzar els seus propis ribosomes (les fàbriques proteiques), i “deixa de funcionar” després de poques generacions.
A Singapur, uns enginyers han equipat una panerola amb un vestit de submarinisme, amb una closca flexible i un generador d’oxigen químic. Amb això l’insecte respira i camina sota l’aigua fins a tres hores. Sense el vestit, no aguantaria més de 45 segons. De fet, aquests cíborgs ja s’utilitzen en rescats i inspeccions, i ara podrien travessar zones inundades després d’una catàstrofe.
I mentre la biologia sintètica inventa vida nova, la medicina reaprofita la que ja existeix. Porcs modificats genèticament, amb gens humans inserits i gens propis eliminats per evitar el rebuig, ja han proporcionat ronyons i fetges a pacients humans que no tenien cap altra opció. Tot i que els resultats encara són fràgils, amb rebuigs crònics i trastorns de coagulació.
Res d’això arriba sense fricció. Bruce Whitelaw, exdirector de l’Institut Roslin, recorda que l’equip de Dolly va quedar desbordat pel frenesí mediàtic del 1997. 30 anys després, continuem sense un sistema fiable per anticipar l’impacte social de cada nova tecnologia abans que arribi. Neil Shubin, paleontòleg que aquest juliol ha assumit la presidència de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units –en un moment de retallades i desconfiança política envers la ciència–, aposta per una idea simple: connectar la ciència amb la ciutadania, per tal d’explicar-la millor, més aviat, sense renunciar al rigor.
Una societat que perd la ciència perd el futur, diu Shubin. El futur no arriba sol: es treballa, s’explica i es cuida.
