Miquel Puig: "La feina és l'únic efecte crida que hi ha"

PalmaL'economista Miquel Puig és un dels autors de l'Informe Fènix, crític amb l'estructura productiva de Catalunya, i especialment amb el model turístic que crea feines de salaris baixos. Aquest dimarts l'ha presentat, acompanyat de l'economista menorquí Guillem López Casasnovas, a Palma.

L'Informe Fènix diu que l'economia catalana creix, però no genera prou riquesa. En què s'assembla a la de les Illes Balears?

— Catalunya forma part d'un conjunt d'economies amb característiques molt similars, que són les Illes Balears, les Canàries, el País Valencià i Andorra, on en els últims 25 anys hi ha hagut un creixement del PIB molt gran, però amb un creixement del PIB per càpita molt més baix que el de l'entorn. S'han caracteritzat per un creixement de la població, d'immigració, altíssim. El nucli del problema és el mateix a Catalunya que a les Balears, encara que és més greu a les Balears. El creixement de la població aquí és molt més gran que a Catalunya. Això és un problema, perquè pressiona els serveis públics i el mercat de l'habitatge, i creix més de pressa la població que el parc d'habitatges, les places hospitalàries, d'escolarització, la qual a sobre es complica...

En l'informe tocau una qüestió delicada, que és la relació entre ocupació i immigració. La feina de salaris baixos és l'efecte crida real?

— És l'únic efecte crida que hi ha. Per què venen nouvinguts a Catalunya i a les Balears, i no a Saragossa? Perquè es creen molts llocs de treball que necessiten immigrants.

La meitat de la població de les Illes no ha nascut aquí [sinó a altres comunitats autònomes o fora d'Espanya]. Com afecta l'economia?

— És al contrari: és l'economia el que determina la població. La de les Illes ha estat una economia que ha crescut molt des dels anys 50 a força d'incorporar persones. Durant els primers 50 anys, l'economia va créixer molt, tant en població com en PIB per càpita, i va ser un èxit fenomenal. Als anys 50, les Illes tenien més de la meitat del PIB per càpita de França i, al 2000, el 90%. Ara bé, des del 2000 fins ara, el creixement de la població ha continuat essent fenomenal, però el del PIB per càpita s'ha aturat completament. Ha perdut 120 punts en relació amb França, la qual no és cap economia extraordinàriament dinàmica, sinó malalta. El mateix model que va anar molt bé a les Illes, en els últims 25 anys no està anant gens bé. Per això, molts ciutadans de les Balears se senten insatisfets i diuen: vivim del turisme, però el turisme no ens deixa viure.

Com afecta als serveis públics que les feines siguin de baixa qualitat?

— No parlo de feines de baixa qualitat ni de turisme de baixa qualitat. En canvi, objectivament podem parlar de turisme de salaris baixos i feines amb salaris baixos. Afecten els serveis públics, perquè generen pocs impostos, que són insuficients per finançar-los. Això és un efecte molt indirecte, però els serveis públics corresponen en gran part a les comunitats, mentre que part més gran dels ingressos va al govern d'Espanya. Les comunitats pateixen molt el creixement de la població i, en canvi, l'Estat en veu els ingressos.

El que afecta és que vingui molta gent.

— Per què les Balears són capaces d'atreure tanta gent? Perquè hi ha molta gent que està disposada a treballar per poc. Els que volen treballar per molt són pocs i se'n van a Alemanya. Som economies addictes a crear llocs de treball de salaris baixos. És fàcil crear un negoci amb sous baixos, i és molt difícil crear-ne un amb sous alts.

La feina de temporada té externalitats negatives?

— Parlem de salari o lloc de feina subvencionat quan els ingressos que genera el treballador no compensen els serveis que consumeix al llarg de la seva vida. Això és molt més exagerat si la feina és temporal. Això vol dir que hi ha una sèrie de mesos a l'any en què aquesta persona està únicament consumint serveis públics. Si els empresaris estiguessin obligats a mantenir els llocs de feina d'alta tot l'any, se'n crearien molts menys, la immigració seria molt més petita i la pressió sobre els serveis públics molt menor. Totes les facilitats que els donem són problemes que estem creant al mercat de l'habitatge i al dels serveis públics.

Parlàveu de l'habitatge. Però els preus no pugen també per l'especulació i la demanda exògena dels estrangers que volen comprar a les Illes? Es produeix una doble pinça sobre el mercat?

— Els immigrants que tenen diners encara pressionen més el sector públic, perquè volen metres quadrats. La gent estiuejant o que es retira i vol viure aquí planteja inconvenients, perquè ocupa espai, però també genera més impostos i capacitat de generar als serveis públics. A Barcelona, una part del problema de l'habitatge són els expatriats, immigrants amb salaris alts. Ara bé, nosaltres ens fixem en la creació de llocs de treball. El gruix del problema són els salaris baixos. 

Per tant, el model de monocultiu turístic ens duu a un dèficit de l'estat del benestar?

— No és que ens hi dugui, ja ens hi ha duit. El turisme, i el monocultiu turístic, no té perquè ser de baixa productivitat com ho és a Catalunya. Posem com a exemple dels Alps, on hi ha regions de monocultiu turístic i productivitat altíssima, on el PIB per càpita és molt alt i la població no creix tant. És possible reconvertir-ho. Diem que el turisme de Barcelona és molt més eficient que el de sol i platja de la costa catalana; i el de sol i platja balear també és molt més productiu que el de Catalunya, perquè ja s'estan fent passos en aquest sentit. Sobretot a Eivissa.

Quines destacaríeu?

— Primer, el control dels habitatges d'ús turístic, que són el que ha creat el gran problema del segle XXI. No és com a Barcelona, on ja s'ha anunciat que s'eliminaran, però s'han fet passos. Després, una política que restringeixi el nombre de places hoteleres i canviar moltes places d'una estrella per places de tres estrelles.

És possible, per tant, millorar el model?

— El turisme que hem de tenir és un turisme que pagui bons sous, cosa que no fa. També, que pagui impostos com qualsevol altra activitat econòmica, cosa que tampoc fa. A més, els empresaris no s'han d'arruïnar. Si el turisme ha de pagar bons salaris, dignes, i suportar impostos sense que l'empresari s'arruïni, no pot ser assequible. Si és assequible, vol dir que una de les tres coses falla. El turisme assequible se n'ha d'anar a un altre lloc.

Com es pot aturar el creixement d'un sector com el turisme si no hi ha alternativa?

— Aturar-lo i revertir-lo sí que és possible. Per aturar una cosa, cal que deixi de créixer.

Què feim amb els treballadors que necessiten un lloc de feina?

— D'entrada, que l'any que ve quedin els mateixos i el número no creixi. Amb això ja faríem molta feina. Després, ho podem anar reconvertint a poc a poc, i revertir aquest turisme.

Quina seria, en termes econòmics, una bona política d'immigració?

— Apujar el salari mínim és la millor política migratòria que hi ha. Se'ls ha de dir als empresaris que no poden crear tants llocs de feina barats. Vindran els mateixos treballadors, però no tants. La segona mesura és una combinació d'IVA i impost turístic que faci que el turisme pagui el 21% del servei que rep. Com ho faria? Doncs exactament igual que quan es compra un article, com ara una planxa.

És millor canviar el model turístic que diversificar l'economia?

— Les Illes Balears tenen unes possibilitats turístiques tan extraordinàries que l'obsessió ha de ser treure'n profit. És com una persona que canta molt bé. S'ha de diversificar i aprendre mecanografia? No. Jo li diria: cultiveu la vostra veu. Les Illes no tenen aptituds industrials, perquè són illes. Poden tenir un turisme molt productiu que permeti que tota la població visqui amb un nivell de vida elevadíssim? Sí. Que es dediquin a això.

Si continuam com fins ara, anam cap al col·lapse dels serveis públics?

— Ja som al col·lapse. No és un futurible. És una realitat que comença. Els serveis públics no s'enfonsen d'un dia per l'altre. El sector de l'habitatge està en col·lapse? Jo diria que sí. L'escola està greument deteriorada a les Illes? Jo diria que sí.