Brutors amb l’energia neta

A les Illes, el debat sobre l’energia renovable ha entrat en una deriva tan absurda que costa distingir on acaba la sostenibilitat i on comença l’oportunisme. Després de l’allau de parcs solars que ha envaït el sòl rústic –sense zonificació, sense cap criteri paisatgístic ni d’ordenació territorial– ara arriba la següent onada: la dels parcs de bateries de liti. Trenta-quatre projectes ja es troben a la Conselleria, en diferents fases de tramitació, segons informa Jaume Perelló. Trenta-quatre en total, fins a set només a Alcúdia.

El debat no és la transició energètica, que és imprescindible. El problema és que això aquí es fa a cops d’improvisació i amb un menyspreu total pel territori. Si els parcs solars ja han convertit quarterades productives en un enrajolat de plaques, els camps de bateries hi afegeixen una capa més de degradació, la dels contenidors metàl·lics alineats com si fossin magatzems logístics, soleres de ciment, instal·lacions de tubs, cablejats i un impacte irreversible que fa que aquell sòl deixi de poder ser conreat o aprofitat per a la pastura. És terra que es perd, segurament per sempre.

A més, no parlam d’instal·lacions innòcues. Els sistemes d’emmagatzematge de liti són altament contaminants si hi ha vessaments i comporten riscos d’incendi que poden ser molt difícils de controlar. Qualsevol recerca mínima ho confirma: els anomenats thermal runaway, els incendis espontanis associats al liti, poden durar dies i alliberar fum tòxic. I aquí, en aquestes illes fràgils i petites, volem dispersar-ne desenes enmig del camp com si no res. Tot plegat aquesta idea resultaria grotesca si no fos tan perillosa.

I, mentrestant, els fons d’inversió que han colonitzat fins ara el negoci de les renovables continuen venent aquests projectes com a model de sostenibilitat. Ho fan amb una barra monumental, la d’exigir ajudes públiques per instal·lar infraestructures industrials en sòl rústic mentre es presenten com a salvadors del planeta. És molt pervers. I, a més, és mentida.

En qualsevol cas, arrasar el camp no és sostenible. Convertir el territori en un tauler de joc per a inversors tampoc ho és. Se’n podria fer una prova que potser ens sortiria rendible: si prohibíssim la instal·lació de plaques i bateries en sòl rústic, en qüestió de mesos segurament sorgirien solucions en polígons, teulades i naus industrials. Però mentre el camp sigui el lloc més barat, més ràpid i menys problemàtic –políticament i econòmicament parlant– continuarà essent el primer a caure. I els voltors hi tornaran, perquè d’això viuen, de tot el que fa olor de mort (i de negoci fàcil).

La transició energètica no pot ser, en cap cas, una excusa per repetir els mateixos errors que hem comès sempre. O plantam cara a aquesta colonització encoberta del territori, o un dia ens adonarem que, en nom de la sostenibilitat, haurem destruït just allò que volíem protegir.