Arran del robatori de les joies més importants de França al Louvre ens han tornat al cap moltes històries de lladres. El cinema ens ha acostumat a aquest tipus de trames: un plegat de personatges entre marginals i sofisticats planegen un gran robatori, en el qual l’enginy i la intel·ligència juguen un paper més important que l’ànim de lucre o la força bruta. Sempre són personatges fascinadors, vius i al mateix temps estúpids, com ho deuen ser els que s’han atrevit ara a entrar al Louvre i emportar-se les joies de Napoleó, el destí de les quals només pot passar pel mercat negre.
Es demana molta intel·ligència, audàcia i coratge per perpetrar un crim com aquest, i alhora és una llàstima, o un espoli del que ja és patrimoni de tots els francesos. ¿Però qui s’atreviria a executar un robatori d’aquesta envergadura sense tenir assegurada la venda de les peces i per tant sense saber si el risc valdrà o no la pena? I on estan millor, com a patrimoni d’un lladre (que no deu ser ric) o dins d’una vitrina, als ulls dels turistes? I qui sinó algú molt ric, i molt possiblement de fora d’Occident, pot sentir-se temptat a voler tenir aquests tresors, la possessió dels quals tampoc no podrà lluir sense evidenciar el crim i esperonar la justícia internacional? O l’inevitable: les peces seran descompostes i seran venuts els diamants com si no haguessin sortit d’aquelles corones històriques, desvirtuant-ne la llegenda.
En les històries de lladres és més important fer-la grossa que no obtenir finalment el botí: el lladre com a figura cultural lliga amb tots els herois romàntics que saben que la glòria s’aconsegueix a la contra de les lleis del món, i res més sacríleg, a la societat burgesa, que la propietat. El lladre ens recorda que fins i tot el més sagrat i protegit pot ser encara profanat, i que ni les lleis ni les caixes fortes poden res contra una colla d’homes amb un pla i equipats de gosadia. La joia vertadera que han robat és l’atenció mundial, no l’or, la plata o els diamants: en un món on aquestes coses no fossin notícia no s’haurien molestat a sostreure res. Els francesos han fet el ridícul –o admirat el món: si els lladres són nacionals–, però encara l’escàndol serà més gran si no aconsegueixen capturar els culpables i recuperar el botí. Però el més valuós, aquí, és la història…
