Bot i ficció
Aquestes últimes setmanes s’està parlant a bastament de la nova joguina digital de moda, el ChatGPT, fruit del laboratori OpenAI, fundat per Elon Musk i d’altres capitostos futuristes. Les primeres sensacions no deixen de ser d’un cert estupor: que una forma d’intel·ligència artificial se’ns pugui adreçar en català i amb solvència i encert expressiu no deixa de ser una bona notícia i, a més, és gratuïta, almenys en la versió que els usuaris poden ara mateix remenar –quan no hi ha massa col·lapse– des del navegador.
Aquest ‘bot conversacional’ creat per al diàleg permet mantenir-hi converses ben entretingudes. La veritat és que sembla que parla de moltes –totes?– coses amb prou seguretat i fluïdesa; en qüestió de segons veiem com va escrivint-nos una resposta, que sobretot destaca per la seva sobrietat i sentit comú. De moment sembla més un tiet enraonat i saberut que no el geni fatxenda que sempre hem relacionat amb la intel·ligència artificial gràcies a la ficció.
Quan va néixer internet i vam fer les primeres recerques a Google potser vam sentir el mateix vertigen: tot aquell coneixement o informació abastable amb un clic, però aquesta mena de bots de diàleg donen unes altres impressions; responen directament preguntes i ho fan articulant missatges personalitzats, agafant els dubtes que els expresses i reformulant-los en frases que tenen tot el sentit. Així, m’he entretingut a fer-lo partícip dels meus dubtes en el desenvolupament de la història que ara mateix em balla pel cap per fer-ne una nova novel·la, i és com a mínim curiós la mena de sortides argumentals que s’atreveix a suggerir: totes prou tòpiques, cert.
Quan li preguntes què podria passar amb el protagonista, per exemple, el que se li acut és més el que li passaria pel cap a un terapeuta o a un advocat que no a un novel·lista amb ganes de crear merder argumental. És així que quan li plantejo accions reprovables, el bot em diu que són "accions que no haurien de ser encoratjades", i que només pot acceptar "en el marc de la ficció"; també em recorda que "a l'hora de crear un personatge amb una malaltia o trastorn mental, és important fer-ho amb respecte i sensibilitat".
La part creativa de l’invent, doncs, encara no dona gaires sorpreses, i té una mentalitat de poca volada –o políticament continguda– que potser és útil, però que només pot evidenciar una asfíxia de la creativitat. No se m’acut de quina manera pot inventar una història que no sigui avorrida o previsible o massa convencional, o tenir un llenguatge que sigui genuí… Això a banda, quan li demanes informació, o dades, o que t’expliqui la lliçó d’història o de literatura, l’invent és prou encertat, i pot ajudar més d’un estudiant amb mandra…
Li pregunto si mai podrà fer el mateix que un escriptor, i em diu: "El meu procés creatiu depèn de les dades que m'alimenten i no disposo d'una comprensió profunda de les emocions humanes. A més, els escriptors professionals tenen una formació específica, una visió personal i una capacitat creativa que els fan únics i difícilment reemplaçables". Jo no ho hauria dit millor.
